Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua.

I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia.

El que si que ha canviat son les formes, i els mitjans: com bé varen explicar, no es tracta d’usar un model centrat en el polític: si tothom parla alhora amb un polític sobre mil temes diferents, no es podrà donar una solució satisfactòria a tothom, i potser tampoc no és el que es vol: el polític ha de solucionar temes globals (a través dels quals s’ajudi a la millora dels personals), però no fets puntuals, i usar un compte de twitter per fer peticions i esperar que te les contestin per la via ràpida (i si no criticar l’interpel·lat) o, d’altra banda, que el polític ho usi com un altaveu per a les seves idees en moments més o menys puntuals tampoc no aporta gaire…

Dit d’una altra manera: política 2.0 no és usar eines 2.0 per fer política 1.0.

Cal entendre el mitjà, la conversa, i en la xerrada es van donar algunes idees interessants i que tant de bò la gran majoria dels polítics acabin entenent i posant en marxa.

Crec recordar que va ser en Donaire qui va comentar que l’ús dels hashtags és una eina potentissima per escoltar i veure de què parla la gent: els hashtags surten espontàniament, per un acord popular tàcit, i serveixen per mantenir una o vàries converses sobre un mateix tema, i efectivament això permet molt fàcilment que el polític o els responsables de l’administració puguin veure què preocupa a la gent, de què es parla, orientar i ajudar, però no dirigir. I alhora permet una conversa més fluida, perquè no hi ha un únic node centralitzador: és distribuïda.

D’altra banda, un mitjà centrat en la conversa entre persones permet també descarregar protagonisme del polític-públic, i passar-lo més cap al polític-persona, tal com vam veure ahir: a poc a poc s’haurà (haurem?) d’anar aprenent a utilitzar aquests mitjans, a manegar els diferents perfils d’una persona en funció del moment en què parla: com a càrrec públic, com a particular…

Ahir al Bizarre no hi havia tres polítics donant un missatge, hi havia tres persones (de diferents partits) parlant sobre un tema en comú. Seria possible exportar, magnificar aquest esquema al conjunt dels polítics del nostre país? Aquest esquema més personal, aleshores, no ens portaria també a una redefinició dels partits (com en Benach va comentar, també) per transformar-se no tant en organitzacions jeràrquiques a alguna mena de xarxes de persones amb interessos comuns (i ganes de treballar, és clar)… Sóc conscient que tot això que dic es pot entendre com una visió una mica innocent del món de la política… però potser també aquí es podria aplicar aquesta etiqueta de política 2.0: nou mitjà, nou discurs, nova representació, nova implicació i responsabilitat. Tant dels polítics com dels ciutadans a peu: anant més enllà, no caldria una re-politització de la societat? Que tothom entengui que això ens afecta a tots i en tot moment?

Comments:

Manel - Apr 6, 2011

De res, Marina. Content si t’ha servit ;·) A veure si la propera vegada t’hi pots passar, que cada vegada és més interessant!

Recull de blocs : : terrassaNtweets - Apr 1, 2011

[…] “Política 2.0” @mgc a Quasi un bloc […]

marinetix - Apr 5, 2011

Gràcies pel resum, Manel. No hi vaig poder anar malgrat tenia entrades i m’ha anat molt bé llegir-te.