Snowden, el projecte PRISM i la NSA. Els serveis d’inteligència de mig mon que monitoritzen la xarxa (ens escandalitzem dels USA, però que deuen saber russos, xinesos, alemanys i britànics, per dir-ne alguns), les operadores que també voldrien tenir part del pastís. La Patriot Act i derivades, les lleis que no protegeixen la nostra privacitat ni intimitat o que restringeixen la compartició d’informació. La identificació, errònia i perniciosa, entre privacitat i ocultació (qui no fa res dolent no té res per ocultar, diuen).

El tancament de Lavabit i altres serveis de correu xifrats, el poc suport que es dóna comercialment al xifrat i signatura digital… (us heu fixat que gmail no permet treballar amb correu xifrat directament, només pots fer-ho via clients d’escriptori com Thunderbird? No és casual)

Els grups de pressió dels mèdia que volen conservar la seva part del pastís de la comunicació. Google, Facebook i d’altres que escanegen i rastregen el que poden i més i et perfilen més del que tu mateix et penses. La cada vegada més gran exposició pública de les nostres vides privades sense que ni ens n’adonem. La millora d’experiència d’usuari i la facilitat per posar i posar més informació a serveis de tercers, que passa a ser, mira per on, d’ells.

I segurament unes quantes coses més.

Vist això, cal replantejar-se l’ús que fem de tots aquests serveis. Jo torno a usar el meu correu personal des dels meus propis servidors, començo a usar OpenPGP amb Enigmail al Thunderbird per signar/xifrar correus i em plantejo l’ús de GPG per la resta de les dades. Per frikisme? Per haver d’ocultar alguna cosa? No, cap. És per una cosa tan senzilla com la meva privacitat: de la mateixa manera que em molesta molt que un tercer escolti una conversa que estic tenint amb algú, per insubstancial que sigui (si vull ja l’inclouré), em molesta molt que ho poguessin escoltar digitalment. És la meva conversa, les meves paraules. I si a la vida real, se les acaba emportant el vent -diuen- al món digital, on tot queda registrat, caldrà protegir-ho una mica més.

Amb tot, no son més que mesures temporals. Tot xifrat s’acaba podent trencar, el que cal realment és un marc legal i social que reconegui aquests drets i els faci compatibles amb d’altres necessitats (balancejar allò privat amb allò comú), perquè no parlem només de correu. En el món físic, amb territoris, sobiranies i fronteres, on tot es pot tocar, això semblava més fàcil i hi tenim experiència llarga. En el món digital, sense fronteres, sense delimitacions geogràfiques, com s’apliquen aquestes sobiranies, com es posen aquests límits o a qui afecten les diferents lleis i drets?

Mentre no tinguem un mínima legalitat i drets comuns a la xarxa, com a ciutadans de la xarxa, potser no és mala idea usar una mica d’encriptació.