A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianimse que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai; un per al qual la història és simplement la crònica de ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats, un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terrra, podem ser provincians junts; i els que no s’acontentin de ser provincians només poden ser ermitans.
— Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapuscinski, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 249, citant a T.S. Elliot.
— T.S. Elliot: “Què és un clàssic?” a Sobre poetes i poesia, Columna & Faig, 1999
Un text de 1957 que és completament vigent, que encara podríem dir que ha anat a més, si ho comparem amb el temps en què es va escriure.
Mirem el dit quan ens assenyalen la lluna, ens quedem amb la forma i no el contingut, amb la superfície d’allò que ens expliquen, amb el giny pel giny i per la novetat i no el que ens permet fer, i ens oblidem de les conseqüències de les nostres accions, com si només existís present.
Elliot parla d’un món només propietat dels vius, on els morts no tenen accions. I ja podem afegir que ni els morts, ni els no nats, els que hi han de venir. I on els ara vius ja patim del provincianisme temporal dels que ens han precedit, ja amos i senyors de les seves màquines que vomitaven fum i contaminació, i ja patim excessos antics i, en la nostra inconsciència, els multipliquem.
No mirem més enllà de la finestra d’on som, de la ciutat o de la vall, i ens pensem que tot el que ens rodeja és el món ideal i irreal que arriba per les pantalles, en un continu present associat a la informació immediata i constant, el present eternament repetit que no ens deixa pensar.
