El pal de paller de les polítiques de seguretat i identificació a la xarxa son els certificats: una criptografia robusta i el reconeixement jurídic de l’equivalència amb la signatura manuscrita fan que siguin la tecnologia ideal per a la seguretat.
Però totes aquestes bondats tecnològiques no acaben de quadrar amb la facilitat d’ús rapidesa, comodització i descuit que comporten les aplicacions, dispositius i el públic d’avui en dia, i el poc suport per part dels fabricants no ho facilita.
Per fer la correcta gestió d’un certificat t’has de personar físicament en un lloc, demostrar que ets tu (o portar uns poders, imagina’t!), després instal·lar-te’l en un o varis dispositius que usis (si es pot), tenir-ne cura i vigilar que no te’l robin i encara després, anar-lo renovant.
En un entorn empresarial/professional això té un sentit i aquestes feines es fan i amb diferents suports (certificats software, targes criptogràfiques, o amb HSMs), però ves i diga-li a un ciutadà mitjà que ha de fer això. La gran majoria faran una ganyota, uns quants ho faran i l’usaran i un grup més petit encara es molestarà en entendre el perquè de tot plegat (sense entrar en raons tècniques).
S’entén doncs la poca expansió de l’ús de certificats malgrat els anys que fa que n’hi han, malgrat les campanyes per exemple del DNIe o de l’idCAT (en diferents suports) o l’impuls a la e-Administració. El que més ha triomfat és el de FNMT, i perquè l’usa Hisenda per tal que presentis la declaració de la renda.
A tot això, suma-li que està pensat (o es molt més còmode fer-lo anar) sobre un ordinador, i encara tindràs menys ús, perquè el que es demana cada vegada més és mobilitat (telèfon o tablet), i aquí si que topem amb un mur.
Vist això, als certificats, com els coneixem fins ara, no els veig gaire futur.
Desapareixeran? No, és clar que no. A la banda servidor seguiran existint, en el mon empresarial també… però en el dia a dia dels usuaris acabaran desapareixent… de les interfícies.
Els seguirem trobant, però darrere de solucions portàtils com signatures biomètriques, identificacions i claus d’un sol ús enviades al mòbil, proves de coneixença (preguntes) o similars. Totes aquestes tecnologies, que no requereixen d’anar carregant ni custodiant un certificat software o hardware, o que es basen en aparells (mòbils) que tots portem a sobre, son les que ens anirem trobant cada vegada més.
La mobilitat i per tant la comodització de les solucions allunyen cada vegada més l’usuari final de fer-se càrrec de la seva pròpia identitat amb mitjans digitals propis, i deixen aquestes proves a càrrec de tercers que seran els que generin el certificat a partir de claus d’un sol ús generades amb dades numèriques que només l’usuari pot haver produït/saber/posseir.
I els sistemes jurídics que donen validesa a tots aquests processos s’acabaran adaptant a aquestes tecnologies.
Així que seguirem tenint certificats, i usant-los, però segurament sense gairebé adonar-nos-en que ho fem.
