Nadal a tocar.
Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos.
Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista. O si veuen alguna cosa a la tele, doncs ja ho tenim…
Però és còmode per nosaltres. En canvi, si ens assentem amb ells, si mirem, si recordem el que van dient en algun moment al llarg de l’any, tindrem moltes més opcions, perquè imaginació i ganes les tenen.
Així, giro la volta a l’argument: potser som nosaltres que, per falta de temps, ganes, o el motiu que sigui, ajudem a condicionar-los, a acostumar-se a aquella oferta tan còmoda i fàcil també per nosaltres: ja està fet, següent cosa.
Com en moltes altres coses relatives als nens, cal dedicar-los temps i atenció, i amb el temps, obtindrem unes personetes magnífiques, de ben segur.
Nota: Ull! que la moda del regal “commodity” també ens ha arribat als grans, amb allò de les smart box i demés, els regals d’experiències i sensacions i fins i tot l’scrapping prefabricat per “personalitzar” els regals amb tot allò que la indústria ja ens dóna i ens ven… Digueu-me alternatiu, però potser que la cosa comença per nosaltres.
