És llaminer seguir les novetats que s’han presentat al MWC… aparells , complements, serveis, esquemes, idees: tota la potència d’una indústria que té molt camí per córrer i per créixer, i que sembla que ha sabut trobar, com cap, l’equilibri entre l’economia de l’abundància de la xarxa (serveis) i l’economia de l’escassetat del món real (recursos finits), tot generant la necessitat de nous aparells en base al disseny i les possibilitats de fer-los anar.
Sense discutir la utilitat de la gran majoria (per no dir totes) de les coses i idees que es proposen, el que ens hauríem de demanar és si és realment necessari per tots nosaltres seguir el ritme i la velocitat dels canvis i les novetats d’aparells i serveis, deixar-nos atrapar pels cants de sirena de les bondats de tot allò nou.
Dit d’una altra manera:
- En un món de recursos finits i cada vegada més explotats, el creixement d’una indústria física que es basa en l’ús de determinats elements no gaire comuns (determinats metalls i terres rares), amb un període de vida (utilitat) cada vegada més curt, i sense uns programes de reutilització dels aparells o de reciclatge dels residus, és aconsellable?
- La concentració de serveis en mans de pocs gestors (operadors, divisions de serveis dels fabricants, xarxes socials) fa que les nostres dades estiguin cada vegada més fàcilment interconnectades i siguin més fàcilment rastrejables per tercers, tot escapant al nostre control. L’ús de dispositius que digitalitzen més apartats de la nostra vida (rellotges, pulsòmetres, cotxes, ulleres o sensors a la llar) i els registren en bases de dades centralitzades magnifica aquesta tendència.
Vist això, hi ha possibilitat d’oferir alguna alternativa?
Hi ha forat per nous serveis operatius per mòbils? Podran els telèfons amb Ubuntu o amb Firefox OS aconseguir una quota de mercat mínima com per poder madurar? L’argument diferencial d’aquests sistemes operatius és que són de codi lliure, oberts, (com AOSP, es podria argumentar) i que l’ecosistema d’aplicacions es basa també en aquesta política; heus ací on hi hauria d’haver la fortalesa dels mateixos sistemes, la confiança dels usuaris (i no només personals, si no professionals): la possibilitat de revisió i millora del codi font proporciona de base la confiança en la gestió de les dades pròpies.
I els telèfons? Totalment integrats, caixes tancades meravelloses però on no es pot ni canviar la bateria, i per tant, inútils quan falli quelcom - o el fabricant disposi-. No fa gaire la proposta de PhoneBlocks va crear rebombori i polèmica: un sistema que permetia crear un telèfon en base a blocs, com un mecano o lego qualsevol, i que permetia l’intercanvi de peces per millorar o substituir components del mateix aparell… Independentment de les discussions sobre la possibilitat o impossibilitat de crear dispositius com els proposats (connexió, velocitat, rendiment, pes, tamany, disseny…), el que s’obria era la possibilitat de crear un sistema obert per muntar telèfons, de reaprofitar peces i, per tant, de reciclar i minimitzar impactes, en definitiva, posava les bases per un model industrial molt més distribuït, flexible i sostenible. Potser els productes no serien no tan espectaculars com els models tancats que veiem (veritables proeses d’enginyeria, tot sigui dit), però sens dubte bastant més sostenible… I sembla que la idea a quallat, que hi ha qui hi creu: caldrà estar atents al Project Ara.
Mentrestant, la indústria dels mòbils seguirà oferint nous dispositius, inventant noves formes d’usar-los i fent-nos veure com ens és de necessari. Però cal no perdre de vista que és una indústria, un negoci, amb tot el que això comporta.
