Fa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material.
La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona. La idea era abocar-hi allà pensaments i vivències en forma de text, de vídeo i d’imatge, en tots aquests formats o en alguns, i així poder ser tu mateix a la web.
Vist amb el temps, però, aquesta era una idea sumament naïf i innocent, però que, alhora, s’ha complert. Ja no cal que ens plantejem com tindrem temps de penjar i consumir tot aquest material, perquè ja ho fem: mirem minuts i hores de vídeos de coneguts i desconeguts, mirem fotos i consumim textos, participem en converses ràpides i, alhora, exposem la nostra vida, pengem fotos i vídeos, indiquem gustos, expressem opinions a través de campanyes, tot contínuament…
La diferència és que si abans ens ho plantejàvem fer a la casa pròpia, ara ho fem tot a casa d’altres, i sense adonar-nos-en. Anem deixant bocinets de nosaltres mateixos arreu… no, de fet no els anem deixant: els anem donant, perquè allà on els deixem deixen de ser nostres per pertànyer a uns altres, que ens observaran amb lupa i ens coneixeran, segons com, millor que nosaltres mateixos.
Així, cal seguir endavant amb aquella idea de tenir la nostra vida en streaming, de ser emissors continus de dades? Si, perquè de fet ja ho som. El que cal, però, és adaptar-se: ja no val la plana on penjàvem els nostres viatges i les nostres fotos, alguna opinió i els enllaços als llocs que ens agradaven a la web: cal reformular la veu pròpia a Internet, ser conscients d’allò que diem i per on passem, d’allò que saben de nosaltres. Adéu a la imatge inicial del coneixement compartit, de la noosfera innocent, benvinguda la xarxa a imatge del món real.
Així, i curiosament, sembla que l’estar conscientment a la xarxa passa per un replegament de les nostres emissions, una revisió del què diem i on ho diem. I això no vol dir censurar-se, ni molt menys: és tornar a tancar el cercle: vol dir ser conscient que les nostres paraules i tot allò que fem tenen un efecte. Com al món real.
