Els tipus impresentables que a sobre responen amb fatxenderia quan els hauria de caure la cara de vergonya em subleven. No m’explico com gent així encara pot viure amb tranquil·litat, com encara poden fer com si res o, fins i tot, fer broma en algun moment del que hagin pogut fer.

Tipus corruptes, caradures, lladres, que encara demanen segons quin tractament de respecte i es senten ofesos en el seu honor, que apel·len a la justícia (ells!) quan se n’han estat fotent d’ella durant anys i que a sobre s’aprofiten del sistema que ells mateixos han espatllat per passar-nos per la cara la seva innocència. M’irriten, em molesten, m’enfaden, em fastiguejen.

I el que és pitjor, les contínues notícies, el reguitzell de porqueria que vessa, fa que cadascú de nosaltres tingui motius continus per estar permanentment cabrejat.

A partir d’ara però, m’hi nego: no vull que m’espatllin el dia, ni un sol dia més. No mereixen la meva confiança: no són persones honorables, i dubto que tinguin, molts d’ells, la mínima vergonya per asumir les seves culpes, als fets ens podem remetre. No ignoraré el que passa, però els despatxaré aviat, ni una gota més de l’atenció imprescindible: em reservo el dret d’admissió d’aquests elements sobre la meva vida.


Comments:

Manel - Feb 4, 2013

Si, però en el fons és trist haver de prendre aquesta decisió perquè està tot com està i perquè es treuen del mig els símptomes quan es veuen però no s’ataca l’enfermetat de fons…

Arnau - Feb 3, 2013

I molt bé que faràs!!