La redefinició i optimització de la gestió de les ciutats, la millora de l’ús dels recursos (energia, aigua) i la recerca de nous models de creixement i de negoci marquen les grans línies dels programes de smart city arreu, és la reinvenció del model de ciutat: no és tant crear ciutats futuristes, sinó de millorar els entorns urbans existents, d’aprofitar i reconnectar tot allò que ja tenim però que funciona per separat, d’aplicar una visió holística, integral i informada de la ciutat com a espai geogràfic i conjunt humà.

Arreu van sortint projectes per aprofitar l’aigua de pluja i els pous existents, lligar-lo amb la xarxa de sanejament, o per millorar l’enllumenat públic o el transport públic, projectes de carsharing o de millora de control dels residus, o es fa èmfasi en l’eficiència en l’ús d’electricitat i combustibles, entre d’altres. Son projectes inicialment cars (sensorització de l’entorn, control, manteniment), però que sens dubte tindran un rendiment futur tant en estalvi d’energia (i per tant d’emissions i de factura econòmica) com de creació de nous llocs de treball.

Tots aquests projectes, però, tenen ara per ara un denominador comú: estan impulsats per l’administració, es circumscriuen a l’àmbit dels equipaments públics (millora de calefaccions o enllumenats d’equipaments, sistemes de generació fotovoltaica, etc.), o de l’espai públic (transports, semàfors, sensorització del carrers, aparcaments intel·ligents, carsharings públics, reg, etc.).

Què passaria si d’alguna manera poguéssim fer extensible aquests programes a la societat en general?

  • L’energia elèctrica encara es produeix en sistemes fortament centralitzats. Pot haver-hi generació verda (fotovoltaica, eòlica o de biomassa), però en general tot està produït seguint una lògica i unes xarxes més descentralitzades que distribuïdes.
    • Comença a haver-hi experiències d’empreses o granges productores de part de la seva energia, cooperatives que ja intenten incidir en aquest model, poden haver-hi programes de distribució de comptadors intel·ligents o es poden intentar fer més resistents les grans xarxes)
    • Es podrien crear algun tipus d’estructures que permetessin la generació als mateixos punts de consum i la distribució des d’aquests mateixos punts als veïns, minimitzant així xarxes de transport i pèrdues derivades d’aquest? Aquesta xarxa més cohesionada i connectada permetria dirigir, per exemple, la generació de l’energia a on s’hagi de consumir però a petita escala (imaginem un conjunt de cases que generen energia però on la gent treballa: es podria derivar part d’aquesta electricitat a l’escola propera?)
  • Ja hi ha llocs amb xarxes de captació d’aigües pluvials que complementen les instal·lacions tradicionals. Es podria fer a nivell també d’edificis i re-aprofitar-se gairebé in situ?
  • Programes de car sharing a nivell no només local, sinó de zona industrial. Les empreses saben molt bé com hi van els seus empleats: a peu, en bici o en cotxe, saben d’on venen i amb quina freqüència i horari: si es pogués disposar d’aquesta informació, anonimitzada, es podrien oferir plans de transport alternatiu i públic o comú potser més eficients que els actuals? Es podrien redissenyar les línies de transport públic interurbanes o adequar vies púbiques per mitjans més ecològics sabent que serien usades?
  • Transport públic més flexible, millores en les rutes en funció de necessitats canviants de la població (fluxos, períodes de l’any, canvis generacionals al territori).
  • Ús de dispositius mòbils i la xarxa: calcular desplaçaments i preveure embussos en determinades vies i hores a partir de dades reals d’aparells dels usuaris per una banda, i de l’altra crear sistemes d’informació sobre tràfic o altres esdeveniments a partir de les dades entrades per altres usuaris, que poden complementar les de la mateixa administració o el del gestor del servei…

Segurament hi ha molts més exemples (recollida de dades de residus, sensorització de contenidors i optimització de rutes de recollida, il·luminació intel·ligent de carrers, actuacions a nivell urbanístic (asfalt, arbres, jardins), adaptació de normatives a noves possibilitats tècniques i noves demandes ambientals…)

Estem només en una primera fase, on les autoritats locals, les més properes al ciutadà, intenten aprendre i treure coneixement de la informació i les eines al seu abast per incidir en elements i aspectes que, tot i ser de gran abast i aportar experiències i lliçons, tindran el seu límit.

El proper pas hauria de ser que les autoritats aprenguin a col·laborar amb la resta d’actors de la ciutat (ciutadania individual, col·lectius, empreses) i a treballar-hi conjuntament, posant els seus recursos i coneixement a disposició dels altres, i buscant alhora la seva complicitat. L’administració haurà d’assolir el rol de mumi en un xarxa de diferents components, amb el paper d’impulsar i fer aprofitar l’esforç conjunt de tots (en la mesura que cada un pugui), generant alhora beneficis per tothom: la finalitat última dels projectes de smart city no és altra que el de millorar la qualitat de vida dels seus habitants i la millora del territori on s’assenten, i això només s’aconseguirà, a la llarga, amb la participació de tothom.