Els tablets han arribat de nou, i aquesta vegada per quedar-se: l’explosió inicial de l’ipad ha donat peu a un degoteig de dispositius similars d’altres fabricants, que cada vegada aposten més per ells (el CES n’ha anat plè, aquest any).
Un dispositiu que fa uns anys no va acabar de quallar, per manca de maduresa tecnològica, i que inicialment no sabiem ben bé quina mena de necessitats venia a cobrir, sembla que acabarà arraconant tant a netbooks com als lectors especialitzats de tinta electrònica, els uns per la seva més gran facilitat d’ús i comoditat, i als altres per la seva major capacitat i possibilitats… poc a poc ha anat trobant el seu forat, i fins i tot creant noves necessitats, obrint nous mercats.
Sembla el dispositiu ideal pels usuaris per facilitat d’ús, comoditat, possibilitats, connectivitat, potència; i també pels fabricants: obre una nova via de negoci, nous grups d’usuaris abans impensables s’hi apropen, es generalitza el seu ús i per tant la seva demanda, connectivitat per banda ampla (més negoci per operadores), i fins i tot es creen nous mercats d’aplicacions i nous models de negoci per desenvolupadors i creadors de continguts (appstores diverses), permet l’ampliació de suscriptors de negocis del món editorial que segons com semblaven tocats amb això de la internet…
Però son, en la seva majoria, dispositius tancats, controlats, no programables. La generalització dels tablets suposa també la generalització d’una informàtica de gran consum, d’una xarxa d’ordinadors clients del núvol, amb usuaris potser propietaris de les seves dades, però amb poc control sobre elles: és l’inici del final de la era de la informàtica bricoleur.
Tothom, amb smartphones i tablets, podrà estar connectat tothora. Però gairebé tothom estarà també connectat via xarxes socials centralitzades, deslocalitzades i fora del seu control, feliços usuaris que intercanviaran missatges; perfils, xarxes i preferències traçables per anunciants, consumidors de fantàstiques aplicacions interactives adaptades al nou mitjà produides per alguns usuaris i petits grups independents, si, però sobretot per grans grups de comunicació (quants grans diaris no tenen ja la seva aplicació per ipad, per exemple?).
Si abans l’ordinador semblava que havia de ser l’element central de comunicacions de la casa, ara aquest es disgrega: es passarà d’una visió d’un element únic i autònom (l’ordinador personal) -va existir mai, a gran escala, aquesta visió?- capaç de fer de tot, però a on havies d’anar, seure al davant a un conjunt d’aparells repartits arreu, sempre connectats i encesos, de ràpid consum, i personals, estrictament personals. On abans hi havia un aparell potent, multifuncional i programable per l’usuari, autònom, ara hi haurà un conjunt d’aparells dedicats, de fàcil ús, aparentment molt potents, però també molt més fàcilment controlables per part del fabricant (que vendrà més aparells i podrà controlar més el que s’hi instal·li, jailbreaks a banda).
Seguirà havent-hi gent que usarà l’ordinador, segur, com fins ara. Però hi haurà molts que es substituiran per telèfons, tablets i cònsoles. El preu de la popularització, sembla.
