D’acord, el Tribunal Constitucional ha tombat finalment alguns articles sencers de l’Estatut aprovat fa no-res, i n’ha mig tombat uns quants.
Personalment, em toca els nassos, i molt, que ho hagin fet a partir d’un recurs del PP que s’omple la boca de l’interès nacional, de vetllar per la Constitució (que alguns d’ells no volien) i que ara voldrà passar pàgina dient que cal parlar de coses realment importants. I això és important. És important no només per poder definir-nos nosaltres mateixos com a nació, si no perquè han tirat per terra allò aprovat per referèndum, pel que això significa. Potser m’ho prenc massa a pit, però uns quants senyors han decidit que jo no puc decidir com em defineixo. I aquest és només el primer dels recursos interposats contra l’Estatut, encara en queden uns quants, no cal oblidar-ho.
Mentrestant, d’altres estatuts pastats al català segurament no tindran aquests problemes. Perquè? Que cadascú pensi el que vulgui.
A banda d’això, però, em pregunto si realment cal que ens enfadem tant perquè no ens deixen definir-nos com a nació. I em fa l’efecte que sí, que tenim dret a enfadar-nos, perquè el que no ens podem definir com a nació no vol dir que no podem tenir una bandera, unes fronteres i un estat; el que no ens permet es decidir què fem amb la nostra llengua, quan i com i on la podem usar, com definim un dels trets definitoris de la nostra cultura, com definim la societat que volem, com muntem el sistema educatiu o com i en què podem usar els nostres diners, o com vertebrem el nostre territori, per posar alguns exemples.
No, que no ens permetin definir-nos com a nació no és una capsigranyada política o un mite nacionalista perifèric, és negar-nos una altra vegada a nosaltres.
