En un moment en que sembla que cada vegada tendim més a la super-especialització dels coneixements, a l’aprofundiment en vertical de les diferents branques de la ciència, sembla que retorna la concepció renaixentista del savi que ha de saber de tot (si més no modificada).
De fet, aquesta mateixa super-especialització, aquest aprofundiment en els descobriments i en la investigació fan cada vegada més necessaris equips multidisciplinaris d’experts que aportin diferents visions a un mateix problema, a un mateix repte, per encarar-lo des de diferents angles, i sabem que això ajuda a avançar.
Però potser no necessitem només equips multidisciplinaris formats per especialistes, per bons que aquests siguin: potser comencem a necessitar, a tots nivells, especialistes en un camp determinat, savis en un coneixement, però que també tinguin coneixements profunds d’altres matèries: això permetria un intercanvi molt més fàcil de punts de vista, potser fins i tot solucions més heterodoxes però noves i funcionals que els experts en un tema poden tenir (al cap i a la fi, gairebé tot saber i tecnologia et condiciona com penses, et fa veure el món d’una manera concreta).
No parlem només de gent que es dediqui a investigacions punta (medicina, biologia, química o electrònica, per dir-ne algunes). Necessitem arquitectes que sàpiguen d’urbanisme però també d’ecologia i de sociologia, perquè son matèries molt lligades, necessitem enginyers que siguin bons dissenyadors i sàpiguen d’usabilitat, responsables que sàpiguen del seu camp (economia, enginyeria, sanitat) i de gestió d’equips o fins i tot de psicologia, periodistes que sàpiguen de big data i eines informàtiques, informàtics que entenguin els usuaris (difícil, ho sé), economistes amb coneixements socials o urbanistes amb coneixements de teoria de xarxes…
No podem ser tots ni tenir savis totals com el que l’ideal renaixentista preconitzava, perquè la quantitat de coneixement i d’informació que ja posseïm i que generem a cada moment és inabastable, però si que ens hem de plantejar si no necessitem una educació més ampla, més creuada, més oberta a altres branques que la sola dels estudis principals.
La complexitat del món en què vivim no ens permet tractar els problemes com sitges aïllades, sinó com les xarxes que son, amb les relacions que tenen entre ells i les diferents vessants i lectures que es puguin fer. Flexibilitzar la nostra visió personal, ampliar-la amb altres coneixements i donar-li nous matisos ens permetria una comprensió més gran d’allò que ens rodeja (o un primer pas per solucionar un problema, si fos del que tractéssim).
