Arrel de l’assumpte de les caricatures, vaig llegir ahir un post del blog d’en Vicent Partal on s’alegrava de la feina feta i dels ponts que es podien crear entre persones i cultures parlant tranquilament. Alguns dels comentaris del mateix post, en canvi, eran una altra cosa. Una de freda i una de calenta.

I en aquest mateix blog, m’he trobat un comentari que també està publicat com un post a un altre blog, i que parla de la intransigència (o dels intransigents, en aquest cas).

L’argument que empren uns i altres és tant parlar de la intransigència dels altres com de les manifestacions extremes de protesta o de salvatjades que es fan en nom de la religió, i aquest és un argument que no és vàlid i que a més es pot girar en contra d’aquell que l’empra.

Aquells que fan comentaris com els del post d’en Partal es queden a la superfí­cie, només veuen les manifestacions amanyades dels règims corruptes de països musulmans i la mescla barroera entre religió, nacionalisme i atac del món occidental en vers les seves cultures, sense ni adonar-se’n fan el joc als grups interessats en atiar aquests focs per seguir instal.lats al poder o per aconseguir els seus objectius, i no ajuden pas a l’islam moderat, al que es pot sentir ofès o dolgut per aquestes imatges però que no protesta d’aquesta manera…

Al comentari al que feia referència abans (i al seu bloc) en Jordi es demana:

Aixó nomès porta a respectar els intransigents. Intrasigents no fumadors, intrasigents vegetarians o intrasigents religiosos. Si jo convido a amics a sopar i un es vegetarià, tinc que castigarme a mi mateix menjant vegetarià? O amb fer-li verdura nomès per a ell ja es correcte? I si algun amic no beu vi, tampoc hem de beure vi els demés? I si el amic no beu vi per asumpte religios? No podem beure vi ningú i es pot sentir ofes si posem el vi a taula?

Jo crec que és tant senzill com que si l’amic no beu vi, no li ofereixis, però tu i els altres en podeu beure. El que no estaria bé es dir-li que els que no beuen vi son tontos. Però no és només una via unidireccional. L’amic també ha d’ entendre que si ell no vol beure vi, n’hi ha d’altres que si que ho fan. I no crec que sigui més complicada la cosa.

I, com diu en Jordi, parlem dels dibuixos. Parlem de les representacions del profeta: no és veritat que els musulmans tinguin prohibit dibuixar cap profeta, turcs i perses (els actuals iranians) ho han fet al llarg de la seva història, en canvi altres interpretacions més rigoristes no ho deixen fer o el pinten amb la cara esborrada. Però si (alguns) d’ells no el pinten, vol dir que nosaltres no el podem pintar? És clar que no! Però de pintar-lo o dibuixar-lo (encara que sigui en caricatura) a dibuixar una imatge amb cara de mala llet amb un turbant que és una bomba hi ha un tros, és buscar la provocació.

No justifico accions que no comparteixio, ni interpretacions rigoristes de la religió (de cap religió) ni caic en la postura innocent de pensar que tot és culpa d’una broma mal entesa. Hi ha polí­tica, molta polí­tica, al darrere, i precisament per això el que no cal ara és posar encara més llenya al foc.

El que cal fer és intentar comprendre què ha passat, i mirar als altres i parlar de tu a tu, buscar interlocutors. Si més no, és el que jo crec.

Per si hi esteu interessats, avui El País ha publicat un parell d’entrevistes, amb en Günter Grass i amb en José Saramago sobre aquest tema.