Ens estem tornant uns animals de consum: hem passat de comprar coses que necessitem a necessitar comprar coses.
No tinc clar com s’ha provocat el canvi, però si que és un sistema pervers: tota l’economia es basa en el consum, així que quan no n’hi ha, res no funciona. Això sembla normal, però no ho és tant quan aquest consum es basa en productes sobrevaluats o no necessaris, però que entren dintre de la roda del mercat i es converteixen en peces bàsiques de l’engranatge, sense les quals res no funciona.
Un parell d’exemples: la indústria de l’automòbil i la indústria del totxo. Tota la nostra societat es basa en la mobilitat i els desplaçaments, ja siguin laborals o de lleure, l’urbanisme i les comunicacions del país es basen i alhora promouen aquest model, es pot canviar ja? O només podem aspirar a una modificació de les fonts d’energia necessàries per mantenir-lo? Alhora, el sector de la construcció ha seguit i incrementat el seu ritme de producció, devorant territori i pujant moltíssim els preus, disfressant arguments (tot són vivendes d’alt stànding, avui dia) i aprofitant-se del moment.
S’invoca el lliure mercat i el govern es manté al marge, disfressa algunes coses o ajuda al sistema: plans renove de vehicles, vivendes socials pels que no poden accedir als cars preus de mercat. Mentrestant, alguns s’aprofiten i s’enriqueixen enormement gràcies a la situació, no volen sentir parlar de regulacions o de normatives.
Mentre el sistema fuig endavant, no hi ha problema: trampejant es va fent. Però arriba un moment en què un entrebanc ho fa saltar tot, i tot vol dir TOT: la interconnexió entre tots els actors és tal que no hi ha res que no quedi tocat, d’una manera o altra.
I aleshores les empreses es giren cap al govern: plans d’ajudes, tancaments, expedients de regulació d’ocupació… Els problemes afecten també a les indústries proveïdores, la taca s’estén: el que era un problema econòmic pot esdevenir un greu problema econòmic i social.
El govern ajuda a les empreses (quina altra cosa pot fer?): ofereix cèntims, proposa plans alternatius, disminueix la despesa i promou l’obra pública per mantenir ocupats els constructors… i demana als ciutadans consumir per generar ocupació.
Arribem al punt inicial: El sistema ens fa consumir, i hem de consumir per mantenir el sistema.
