Fa uns dies vàrem anar a comprar a una fruiteria nova que han obert una mica més avall de casa. La porta una noia argentina que l’ha oberta junt amb la seva parella.

Estàvem ja pesant la fruita, a punt de pagar, quan va entrar una senyora, que es va posar a remenar la fruita, i conforme l’anava mirant, li anava dient a la fruitera que si la fruita la tenia més cara que feia dues setmanes, que si tal com estava la fruita (que no estava malament) la tenia una mica cara, que si un all, que si una ceba. La noia li anava responent amb tota educació, que si volia esperar-se, que havien de portar fruita nova, que si volia que li feia una rebaixeta en el preu, i l’altra va i li diu amb tota la cara que si, que això és el mí­nim que podria fer…

La meva dona i jo ens miràvem a la cara, incrèduls, pensant com era capaç aquella dona de posar-li tanta caradura a l’assumpte, i la noia ens anava mirant a nosaltres com dient “Vès que hem de fer…”. Vam pagar i vam marxar, deixant allà a la senyora remugant, entre intrigats per saber com acabaria la cosa i sorpresos per la pocavergonya d’alguns.

Uns dies després ja ens han explicat com va acabar el cas: la senyora va anar embalant-se, i al final li va acabar dient a aquesta noia que com podia ser que ella que acabava d’arribar obrí­s una fruiteria, amb els diners que costa, si resulta que quan ella va arribar no tenia res, que si això no podia ser, que els que venen de fora ho estaven ocupant tot… Aqui ja no es va amagar de res. No cal dir que la pobra fruitera es va emportar un disgust d’allò més gran.

Em sorprèn (encara) que hi hagi gent que sigui capaç d’envalentonar-se amb d’altres que estan en una posició més feble que ells. Qué ès? incultura? Poca educació? Poques llums? Enveja, simplement?

Sigui el que sigui, moltes d’aquestes persones que es fan les valentes amb d’altres que venen de fora i que, sia per que no dominen l’idioma, perque no tenen papers, o perque estan en terra extranya, estan en una situació de feblesa respecte aquests primers, mai dirien res a d’altres en la mateixa posició que ells. I encara més, quan fan una cosa d’aquestes, es queden ben satisfets i plens de raó, convencuts del que han fet i sense adonar-se’n del que els altres podem pensar. Pobres.

Em queda, però, un dubte: si els que no compartim aquestes opinions, no fem res, no els estem ajudant? Si nosaltres no li haguessim dit a la senyora que s’estava passant, no hagues acabat allà la cosa?

I aquest era un cas fàcil. Només era una senyora remugant.