A la web original (diguem-li web1) se suposa que podies mantenir la teva privacitat o, fins i tot, ser algú diferent de qui t’havia tocat ser a la vida real. L’anonimat es donava per garantit, ja fos a la teva pròpia plana web o als xats on-line, a les diferents comunitats on participessis. Era la gran oportunitat de poder ser un mateix, o de projectar, sense risc de ser jutjat, una personalitat, uns interessos o unes opinions que potser d’una altra manera no podrien expressar-se.
Tot això estava basat en la confiança i el respecte a les idees i al diàleg, en les ganes d’aprendre i de compartir, provinent de l’esperit friki i llibertari d’on sortien les primeres comunitats.
Semblava que s’obria un món nou, una frontera i unes possibilitats de llibertat noves: havien vingut les ZTA i les illes tortuga a la xarxa per quedar-se?
Després va començar a arribar la comercialització, els grans serveis on-line, les grans planes on tothom hi pot accedir gratuïtament… i, amb la massificació, va arribar tot tipus de públic, comunitats, interessos, maneres de fer i de parlar i mil coses més. La noosfera es va colonitzar, portant tot el que té de bò i de dolent una colonització.
Tothom s’ha abocat a la xarxa (serveis privats i públics) i la recollida, la compartició i l’exposició de la informació personal ha crescut de manera exponencial.
Amb aquest creixement hem perdut el control de les nostres dades: de les que som conscients que donem i de les que no som conscients que donem o que ens agafen, i s’ha perdut, en gran manera, l’anonimat (si, hi ha Tor, i serveis comercials que respecten la privacitat, i els modes incògnit dels navegadors i més coses, però la web actual es basa en el rastreig de les dades per perfilar la publicitat… i de passada deixar un fil d’ariadna per on passem).
I ara arriba la web3, que ens promet el retorn al control de les nostres dades, saber en quin moment donem què a quí, i essent nosaltres qui les gestionem, no tercers serveis, siguin públics o privats… cosa que, conceptualment, és bona sense entrar en tecnicismes de blockchains, ni contractes inteligents, ni res d’això.
Però la web3 no tornarà a ser la web1.
Tornarem a tenir el control de les nostres dades (o podrem intentar recuperar-lo, part d’ell), però el que ja no tindrem mai serà l’anonimat. Les dades que controlem i que cedim a tercers seran les mínimes, però indicaran molt bé qui som. Serem nosaltres tal i com so a la vida real, i no una projecció del que voldriem ser.
Tampoc ens hem de posar nostàlgics.
Com a la vida real, el que en un moment semblava possible després ha mostrat que té un costat fosc, que és més complex del que pensàvem, i que els ideals estan bé al món de les idees, però que la realitat té molts matisos i sempre hi ha qui se n’aprofita…
Com a la vida real, estarà bé guardar aquella primera versió en el record, sense intentar distorsionar-la gaire, i veure com ens ha portat aquí i com aquella idea inicial ens pot servir per millorar el present.
