En el primer d’una sèrie d’articles, John Battelle comença a explorar si això de la web3, la web descentralitzada i basada en tecnologia blockchain, pot ser interessant, i quina és la filosofia darrere el canvi d’arquitectura.
Tot i que descentralitzada com la primera versió de la web, aquesta tercera versió que es proposa i que sembla que va venint, comparteix concepcions similars, en una mena de retorn als orígens:
- el parlar d’usuari a usuari
- el controlar les pròpies dades i no ser clients que paguen en dades
- la gestió de la nostra identitat com nosaltres volguem (tot i que això també ha canviat)
Tecnològica i socialment, però, no s’assembla en gairebé res. Hem passat de:
- una xarxa on et connectaves de manera interrompuda a una connexió permanent
- uns dispositius que demanaven uns mínims coneixements tecnològics a uns dispositius universals, pensats per tothom
- uns serveis pels quals havies de pagar (portals associats a proveïdor, moltes vegades) a uns serveis suposadament gratuïts (econòmicament pagats en dades i privacitat)
- una concepció garantista de la privacitat (tant per concepció del serveis com per filosofia dels usuaris) a una concepció suposadament privada, però no realment exposem a cada moment tot el que fem i som perfectament identificables i perfilables.
- deixar el mínim de rastre a la xarxa a deixar un rastre permanent (i amb molt poques possibilitats d’esborrar-lo o minimitzar-lo per part nostra, si no estas molt concienciat)
Tot aquest camí s’ha fet perquè entra la web1.0 i la futura web3.0 hi ha la web2.0, dominada per grans empreses que ofereixen serveis a canvi de les nostres dades (molt bons serveis, moltes vegades) i que, en una volta de 180 graus, ens han fet tornar de la informàtica personal (els PC, on vam arribar “alliberant-nos” de la tiranía dels mainframes als centres de càlcul) a l’era del núvol, on hi accedim des dels nostres petits dispositius de butxaca de nou cap a centres de dades centralitzats.
Som on érem, però amb un camí recorregut que no ens ha fet aprendre valorar les nostres dates tant com valen, i protegir-les tant com valen.
Mentrestant, el núvol, i els serveis al núvol, que ens donen comoditat però que alhora ens lliguen encara més al proveïdor del servei (i ara gestor de les nostres dades), creixen cada vegada més, i ara ens trobem el metavers, un lligam molt més fort entre el món digital i el físic…
Per la part que ens ocupa, sembla que serà una lluita entre grans empreses, per tenir la seva part del pastís… una lluita de la que podríem sortir nosaltres guanyant (segur?) en anar d’un servei a l’altre… fins que et trobes que Meta (Facebook) i Microsoft s’alien per oferir millors serveis, una millor “experiència”.
Però serà així?
No dubto que els productes poden ser molt bons, i que segurament tindràn molts avantages… però el resultat final serà el creixement del jardí vallat de les grans empreses, i possibilitats encara majors de control i perfilat de les nostres dades, accions, connexions, etc. Sumem-hi les possibilitats d’anàlisi automatitzat de dades que creixen exponencialment amb ML i IA (per més que alliberin algoritmes i obrin APIs) i la cosa pinta xunga.
Mentrestant, en una altra direcció, es pretén que la web3.0 ens permeti controlar les nostres dades, permetre a qui les donem i a qui no, donant només allò que cal per l’acció que calgui, res més.
Semblarien camins diferents, que no s’han de trobar, semblaria que la web3.0 ha de minar el terreny de la web2.0, treure’ls poder i donar-nos-el a nosaltres, a la ciutadania.
Potser.
Potser en alguns terrenys si, i farà que no haguem de donar segons quines dades per segons quins tràmits i obrirà noves possibilitats, que molts encara no imaginem.
Però tampoc no és, per res, incompatible: segurament podem controlar les nostres dades privades (DNI, núm. de compte, títols d’estudi, de propietat, etc.) mentre seguim essent perfilats i controlats per les grans empreses.
Si és així, la web3.0 no serà res més que una operació aritmètica: serà la web2.0(+1)
Esperem que no. Venen temps interessants per aquí també.
