En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder[1], que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies.
Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat.
Però tot i que en un primer cop d’ull aquesta és una idea engrescadora, serà possible?
1. Estan els ciutadans preparats per exercir aquest micropoder?
Fa falta criteri i formació, arguments i idees per sostenir les postures pròpies. Si s’avança en aquesta línea, s’ha de passar de la figura del ciutadà-reclamador al ciutadà-corresponsable. No es pot només demanar: s’ha d’explicar bé què es demana y donar solucions, si pot ser, o fins i tot formar part de la solució.
Les xarxes de confiança establertes a Internet poden ajudar-nos molt en la formació d’opinió: permeten llegir idees, discutir-les, crear debat. Però el que funciona en xarxes socials reduides, on l’element principal és la confiança en els altres membres, pot no funcionar tant bé en xarxes més grans: els mecanismes de decisió son diferents, i també els criteris d’elecció o funcionament. [2]
2. Estan els polítics preparats per compartir el poder?
Suposant que s’acompleix el punt anterior, i que la ciutadania actua de manera corresponsable, els polítics seran capaços d’adaptar-se a aquest canvi? Eines com blogs, wikis, fòrums o el senzill correu electrònic faciliten moltíssim la comunicació amb els responsables. Un weblog, per exemple, és un camí bidireccional: escrius però també ets comentat. Com encaixen els polítics aquests comentaris? Se n’hi poden fer? Aquests nous mitjans no son només canals unidireccionals (com els antics) per fer arribar el missatge del partit o les idees pròpies: son també xarxes on es comparteixen idees y on es poden demanar responsabilitats.
Encaixarà la comunicació en xarxa amb la estructura jeràrquica dels partits? Seran els partits polítics, doncs, capaços d’adaptar-se a aquestes noves formes? Ja hem vist que a l’hora de servir els seus interessos particulars (campanyes, manifestacions), tots s’han adaptat (uns millor, d’altres pitjor), a les noves tecnologies: ara han de saber començar a moure’s també en el mitjà, llegir, ser part de la xarxa.
3. No tothom està a la xarxa
A mida que el comú de la societat s’adapti més als nous mitjans, el micropoder, les noves formes de relació entre polítics i ciutadans, entre administrats i administradors, entre clients i venedors o empreses, s’anirà expandint cada vegada més. Però no hi serà tothom, sigui per circumstàncies o per voluntat pròpia, i, per tant, el micropoder només l’exerciran uns quants.
Per tant:
El micropoder pot transformar enormement la societat, les relacions entre els seus components i les seves pròpies estructures, però els individus que formen aquesta societat també hauràn de canviar: la llibertat de decisió, la elecció, implica responsabilitat.
—
[1] De fet l’article és la presentació d’un llibre: “Micropoder, la fuerza del ciudadano en la era digital”, de Javier Cremades.
[2] Mentre estaba escrivint això, m’he trobat una entrevista a Alfons Cornella on cita el tema (cinquena pregunta)
En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder[1], que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies.
Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat.
Però tot i que en un primer cop d’ull aquesta és una idea engrescadora, serà possible?
1. Estan els ciutadans preparats per exercir aquest micropoder?
Fa falta criteri i formació, arguments i idees per sostenir les postures pròpies. Si s’avança en aquesta línea, s’ha de passar de la figura del ciutadà-reclamador al ciutadà-corresponsable. No es pot només demanar: s’ha d’explicar bé què es demana y donar solucions, si pot ser, o fins i tot formar part de la solució.
Les xarxes de confiança establertes a Internet poden ajudar-nos molt en la formació d’opinió: permeten llegir idees, discutir-les, crear debat. Però el que funciona en xarxes socials reduides, on l’element principal és la confiança en els altres membres, pot no funcionar tant bé en xarxes més grans: els mecanismes de decisió son diferents, i també els criteris d’elecció o funcionament. [2]
2. Estan els polítics preparats per compartir el poder?
Suposant que s’acompleix el punt anterior, i que la ciutadania actua de manera corresponsable, els polítics seran capaços d’adaptar-se a aquest canvi? Eines com blogs, wikis, fòrums o el senzill correu electrònic faciliten moltíssim la comunicació amb els responsables. Un weblog, per exemple, és un camí bidireccional: escrius però també ets comentat. Com encaixen els polítics aquests comentaris? Se n’hi poden fer? Aquests nous mitjans no son només canals unidireccionals (com els antics) per fer arribar el missatge del partit o les idees pròpies: son també xarxes on es comparteixen idees y on es poden demanar responsabilitats.
Encaixarà la comunicació en xarxa amb la estructura jeràrquica dels partits? Seran els partits polítics, doncs, capaços d’adaptar-se a aquestes noves formes? Ja hem vist que a l’hora de servir els seus interessos particulars (campanyes, manifestacions), tots s’han adaptat (uns millor, d’altres pitjor), a les noves tecnologies: ara han de saber començar a moure’s també en el mitjà, llegir, ser part de la xarxa.
3. No tothom està a la xarxa
A mida que el comú de la societat s’adapti més als nous mitjans, el micropoder, les noves formes de relació entre polítics i ciutadans, entre administrats i administradors, entre clients i venedors o empreses, s’anirà expandint cada vegada més. Però no hi serà tothom, sigui per circumstàncies o per voluntat pròpia, i, per tant, el micropoder només l’exerciran uns quants.
Per tant:
El micropoder pot transformar enormement la societat, les relacions entre els seus components i les seves pròpies estructures, però els individus que formen aquesta societat també hauràn de canviar: la llibertat de decisió, la elecció, implica responsabilitat.
—
[1] De fet l’article és la presentació d’un llibre: “Micropoder, la fuerza del ciudadano en la era digital”, de Javier Cremades.
[2] Mentre estaba escrivint això, m’he trobat una entrevista a Alfons Cornella on cita el tema (cinquena pregunta)
Al final he caigut de quatre grapes, i mira que ho sabia!
Fa uns anys havia llegit Dune (el sis llibres de Frank Herbert), i, fins ara, m’havia fet el sord als cants de sirena dels nous llibres que han anat sortint del mateix tema (La casa Atreides, la casa Harkonnen, la casa Corrino…), perquè em feia l’efecte que era més voler treure suc del mateix tema que no realment una ampliació de l’univers en que es basen les noveles originals.
Fa no gaire m’he fet amb “Dune, la batalla de Corrin” (situada, com les anteriors, en un temps previ a les noveles originals), i se m’ha confirmat la teoría: res a veure amb les noveles originals: l’estil d’escriptura es el típic d’un best seller: capítuls curts, diferents escenaris, accions ràpides i textos curts amb molt diàleg. Si a les noveles originals es donava molta importància als diàlegs i a la psicologia dels personatges, a la descripció de l’entorn i a la cadència de successió dels esdeveniments, ara passem a tenir uns diàlegs bastant superficials, de l’entorn només ens expliquen el que és necessari per imaginar-lo lleugerament, i, això sí, els dolents son molt dolents, i els bons son bastant bons. Per no complicar el relat, s’han simplificat els perfils psicològics dels personatges, tant, que la “superment” (la intel·ligència artificial que controla les màquines) sembla un clon d’Eliza.
Més que una continuació, sembla una space-opera basada en les idees originals, un guió folletinesc que no està a l’alçada del que esperava, i això és el que m’ha decebut, que et venen una cosa per allò que no és.
Altra dia serà… no?
Al final he caigut de quatre grapes, i mira que ho sabia!
Fa uns anys havia llegit Dune (el sis llibres de Frank Herbert), i, fins ara, m’havia fet el sord als cants de sirena dels nous llibres que han anat sortint del mateix tema (La casa Atreides, la casa Harkonnen, la casa Corrino…), perquè em feia l’efecte que era més voler treure suc del mateix tema que no realment una ampliació de l’univers en que es basen les noveles originals.
Fa no gaire m’he fet amb “Dune, la batalla de Corrin” (situada, com les anteriors, en un temps previ a les noveles originals), i se m’ha confirmat la teoría: res a veure amb les noveles originals: l’estil d’escriptura es el típic d’un best seller: capítuls curts, diferents escenaris, accions ràpides i textos curts amb molt diàleg. Si a les noveles originals es donava molta importància als diàlegs i a la psicologia dels personatges, a la descripció de l’entorn i a la cadència de successió dels esdeveniments, ara passem a tenir uns diàlegs bastant superficials, de l’entorn només ens expliquen el que és necessari per imaginar-lo lleugerament, i, això sí, els dolents son molt dolents, i els bons son bastant bons. Per no complicar el relat, s’han simplificat els perfils psicològics dels personatges, tant, que la “superment” (la intel·ligència artificial que controla les màquines) sembla un clon d’Eliza.
Més que una continuació, sembla una space-opera basada en les idees originals, un guió folletinesc que no està a l’alçada del que esperava, i això és el que m’ha decebut, que et venen una cosa per allò que no és.
Altra dia serà… no?
L’Àfrica geogràfica no es correspòn amb una Àfrica humana: no n’existeix només una, n’existeixen moltes.
En què s’assemblen els paisos del Magrib amb els dogon de Mali, o els eritreus amb els habitants de Zanzíbar, els somalís amb els habitants de Togo, o els problemes de Libèria amb les guerres del Congo?
Cada país, cada grup, té la seva pròpia història, els seus problemes, la seva identitat i la seva manera de ser. Potser l’únic element comú entre tots ells (del Sahel en avall, si més no) és que han estat tots sotmesos a colonització, i, en part, aquí hi ha l’origen de molts problemes (problemes que després s’han agreujat per motius afegits i de collita pròpia):
“[…]Ronald Oliver, un historiador de la Universitat de Londres, ens fa notar un error molt estès: generalment, s’admet que els colonitzadors europeus van dividir l’Àfrica. -¿Dividir? - se sorprèn Oliver-. Va ser una unificació brutal consumada a mata-degolla! Dels deu mil [estats, reialmes, unions tribals i federacions de l’Àfrica precolonial] en van quedar cinquanta.”
Ryszard Kapu?ci?ski, Eben, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 329
No ens hem de mirar el continent des dels mapes polítics dels atles: mirem-lo des dels mapes geogràfics: mirem rius i valls, costes i muntanyes i fixem-nos en la gent que hi viu, en el seu entorn. Aleshores es quan es veuen les Àfriques que estaven ocultes.
L’Àfrica geogràfica no es correspòn amb una Àfrica humana: no n’existeix només una, n’existeixen moltes.
En què s’assemblen els paisos del Magrib amb els dogon de Mali, o els eritreus amb els habitants de Zanzíbar, els somalís amb els habitants de Togo, o els problemes de Libèria amb les guerres del Congo?
Cada país, cada grup, té la seva pròpia història, els seus problemes, la seva identitat i la seva manera de ser. Potser l’únic element comú entre tots ells (del Sahel en avall, si més no) és que han estat tots sotmesos a colonització, i, en part, aquí hi ha l’origen de molts problemes (problemes que després s’han agreujat per motius afegits i de collita pròpia):
“[…]Ronald Oliver, un historiador de la Universitat de Londres, ens fa notar un error molt estès: generalment, s’admet que els colonitzadors europeus van dividir l’Àfrica. -¿Dividir? - se sorprèn Oliver-. Va ser una unificació brutal consumada a mata-degolla! Dels deu mil [estats, reialmes, unions tribals i federacions de l’Àfrica precolonial] en van quedar cinquanta.”
Ryszard Kapu?ci?ski, Eben, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 329
No ens hem de mirar el continent des dels mapes polítics dels atles: mirem-lo des dels mapes geogràfics: mirem rius i valls, costes i muntanyes i fixem-nos en la gent que hi viu, en el seu entorn. Aleshores es quan es veuen les Àfriques que estaven ocultes.
Sembla llei immutable de la política d’aquest país: quan un partit que ha tingut responsabilitats de govern passa a ser oposició, s’oblida de tot allò que ha fet i critica sense més ni més, fent taula rasa i oblidant que un nou govern no comença de zero: hereda les condicions i la situació del govern anterior.
No costa tant recordar-ho i pensar que els ciutadans no son ximples. I no hauria de costar tant fer una oposició constructiva i aportar solucions, en comptes de queixar-nos sense més i proposar accions que, ben mirat, tampoc no son gaire més que paraules, ompliment d’espai als diaris i als noticiaris.
Sembla llei immutable de la política d’aquest país: quan un partit que ha tingut responsabilitats de govern passa a ser oposició, s’oblida de tot allò que ha fet i critica sense més ni més, fent taula rasa i oblidant que un nou govern no comença de zero: hereda les condicions i la situació del govern anterior.
No costa tant recordar-ho i pensar que els ciutadans no son ximples. I no hauria de costar tant fer una oposició constructiva i aportar solucions, en comptes de queixar-nos sense més i proposar accions que, ben mirat, tampoc no son gaire més que paraules, ompliment d’espai als diaris i als noticiaris.
És un fet que a Internet podem trobar més informació que en d’altres llocs, més diversa, amb menys censura, contrastar-la, enllaçar-la, comentar-la… també trobem serveis de qualitat, a cap o baix cost, i la combinació de serveis i informació, i la facilitat de les eines existents per trobar ambdues coses creen una competitivitat per oferir productes que només sembla beneficiar al navegant/consumidor, en definitiva, ens dóna més llibertat per trobar allò que busquem, sigui informació, serveis o productes.
Però… ens fa més lliures?
Una persona que conec ha estat buscant un bitllet per tornar al seu país. Per diversos motius, ha hagut de retardar aquest viatge, cosa que ha encarit el viatge. I, per postres, ara s’ha trobat que, del matí a la tarda, el cost del bitllet s’ha incrementat en 500 euros. Tots aquests tràmits els ha fet físicament, en una agència de viatges. I perquè no ho mires per Internet? Dit i fet: ho mirem per Internet, i trobem preus (una mica) més barats, però si els vols comprar has de pagar amb targeta, per la xarxa no s’accepta cap altre mitjà de pagament.
Ai, las! Llibertat, si, però amb condicions: Has de pertànyer al club dels que tenen targeta. Condicionaments per poder gaudir dels avantatges de l’agència virtual.
A vegades estem tan ficats en el nostre món, en el nostre entorn, que donem per fetes, per evidents, coses que potser no haurien de ser-ho: quantes vegades hem de estar donats d’alta, ser socis, pertànyer a alguna cosa per gaudir dels immensos avantatges que això ens proporciona? d’això en podem dir llibertat per escollir, o ens deixem atrapar per uns quants caramels?
És un fet que a Internet podem trobar més informació que en d’altres llocs, més diversa, amb menys censura, contrastar-la, enllaçar-la, comentar-la… també trobem serveis de qualitat, a cap o baix cost, i la combinació de serveis i informació, i la facilitat de les eines existents per trobar ambdues coses creen una competitivitat per oferir productes que només sembla beneficiar al navegant/consumidor, en definitiva, ens dóna més llibertat per trobar allò que busquem, sigui informació, serveis o productes.
Però… ens fa més lliures?
Una persona que conec ha estat buscant un bitllet per tornar al seu país. Per diversos motius, ha hagut de retardar aquest viatge, cosa que ha encarit el viatge. I, per postres, ara s’ha trobat que, del matí a la tarda, el cost del bitllet s’ha incrementat en 500 euros. Tots aquests tràmits els ha fet físicament, en una agència de viatges. I perquè no ho mires per Internet? Dit i fet: ho mirem per Internet, i trobem preus (una mica) més barats, però si els vols comprar has de pagar amb targeta, per la xarxa no s’accepta cap altre mitjà de pagament.
Ai, las! Llibertat, si, però amb condicions: Has de pertànyer al club dels que tenen targeta. Condicionaments per poder gaudir dels avantatges de l’agència virtual.
A vegades estem tan ficats en el nostre món, en el nostre entorn, que donem per fetes, per evidents, coses que potser no haurien de ser-ho: quantes vegades hem de estar donats d’alta, ser socis, pertànyer a alguna cosa per gaudir dels immensos avantatges que això ens proporciona? d’això en podem dir llibertat per escollir, o ens deixem atrapar per uns quants caramels?
Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”:
Durant la guerra Iran-Iraq, Occident va armar l’exèrcit de Saddam Hussein i va alimentar el seu règim, va ignorar els atacs al front de guerra amb armes químiques i els gasejos de poblacions kurdes
Durant la primera guerra del golf es van atacar no només objectius militars sino també centrals d’electricitat, estacions depuradores d’aigües, infrastructures… és a dir, es va castigar la població civil per un crim que ells no havien comès. Alhora, no es va derrocar el dictador.
Passada la primera guerra, es va alentar als xïites del sud i als kurds del nord a que es revoltessin contra Saddam i, quan ho van fer, no se’ls va donar cap ajut, va considerar-se un “afer intern”. Si, van declarar-se zones d’exclusió aèria al nord i al sud, però això no era cap problema perquè les tropes de Saddam fessin per terra el que volien: atacs i matances al nord i al sud, la dessecació dels pantans del sud del país per castigar la població sublevada i deixar sense amagatalls els insurrectes.
A tot això, s’estableix un bloqueig econòmic del pais i no es permet el comerç de matèries bàsiques, de primera necessitat. El programa “petroli per aliments” de la ONU no funciona, i el país cau en la misèria: no hi ha suficients medicines ni aliments, no hi ha indústria, les estacions potabilitzadores no es poden arreglar, la electricitat no funciona continuament, encara hi ha infrastructures danyades…
I arribem a la segona guerra del Golf. Americans i britànics envaeixen el país, i derroquen Saddam. “Fantàstic, gràcies. Però perquè no vau fer-ho fa dotze anys? Perquè vàreu deixar que ens massacrés?” deuen pensar xïites i kurds. I encara ha de ser estrany que no els rebin com alliberadors? Això no és París al 1944.
Segurament els xïites del sud del país tenen recolzament de l’Iran, però això no vol dir que segueixen un guió preestablert per Teheran, tenen prous elements com per no voler els nouvinguts, i als kurds els deu passar el mateix: no es va permetre que l’exèrcit turc entrés al nord de l’Iraq? I què han estat fent els turcs amb els kurds els últims anys?
I això no vol dir que els que ara són víctimes siguin unes germanetes de la caritat: tothom al món té alguna sang a les mans.
Potser no tenim prou memòria, o no ens informen prou bé. Tot sembla que acabi de passar, i, ens agradi o no, les coses sempre tenen unes arrels en el temps, que no podem ignorar
Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”:
Durant la guerra Iran-Iraq, Occident va armar l’exèrcit de Saddam Hussein i va alimentar el seu règim, va ignorar els atacs al front de guerra amb armes químiques i els gasejos de poblacions kurdes
Durant la primera guerra del golf es van atacar no només objectius militars sino també centrals d’electricitat, estacions depuradores d’aigües, infrastructures… és a dir, es va castigar la població civil per un crim que ells no havien comès. Alhora, no es va derrocar el dictador.
Passada la primera guerra, es va alentar als xïites del sud i als kurds del nord a que es revoltessin contra Saddam i, quan ho van fer, no se’ls va donar cap ajut, va considerar-se un “afer intern”. Si, van declarar-se zones d’exclusió aèria al nord i al sud, però això no era cap problema perquè les tropes de Saddam fessin per terra el que volien: atacs i matances al nord i al sud, la dessecació dels pantans del sud del país per castigar la població sublevada i deixar sense amagatalls els insurrectes.
A tot això, s’estableix un bloqueig econòmic del pais i no es permet el comerç de matèries bàsiques, de primera necessitat. El programa “petroli per aliments” de la ONU no funciona, i el país cau en la misèria: no hi ha suficients medicines ni aliments, no hi ha indústria, les estacions potabilitzadores no es poden arreglar, la electricitat no funciona continuament, encara hi ha infrastructures danyades…
I arribem a la segona guerra del Golf. Americans i britànics envaeixen el país, i derroquen Saddam. “Fantàstic, gràcies. Però perquè no vau fer-ho fa dotze anys? Perquè vàreu deixar que ens massacrés?” deuen pensar xïites i kurds. I encara ha de ser estrany que no els rebin com alliberadors? Això no és París al 1944.
Segurament els xïites del sud del país tenen recolzament de l’Iran, però això no vol dir que segueixen un guió preestablert per Teheran, tenen prous elements com per no voler els nouvinguts, i als kurds els deu passar el mateix: no es va permetre que l’exèrcit turc entrés al nord de l’Iraq? I què han estat fent els turcs amb els kurds els últims anys?
I això no vol dir que els que ara són víctimes siguin unes germanetes de la caritat: tothom al món té alguna sang a les mans.
Potser no tenim prou memòria, o no ens informen prou bé. Tot sembla que acabi de passar, i, ens agradi o no, les coses sempre tenen unes arrels en el temps, que no podem ignorar
A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà- i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris.
Això no vol dir que pensi que el diaris menteixen, i ara! És senzillament que llegint-los amb una mica de cura hom pot detectar molts errors o explicacions incomplertes o errònies. Per tant, la meva pèrdua de confiança no té tant a veure amb la hipotètica falta de veracitat del diari (altra cosa és la línia editorial de cada un -el seu biaix polític-) si no amb la seva falta de rigor, amb la falta de seguretat que la redacció de la notícia em produeix: ha passat quelcom, d’acord, però ha anat ben bé així, o el periodista no ha comprovat bé les dades?
Amb els blocs no em passa això: els segueixo de fa temps, i segons el que escriuen i com ho escriuen es guanyen la meva confiança, perquè demostren que saben d’allò que escriuen (1).
També cal dir que la informació que busco és diferent: en uns busco el dia a dia, què passa, en d’altres busco reflexions i opinions sobre temes que m’interessen. Però allà on els dos coincideixen (temes, articles d’opinió, reportatges), és on em decanto més pels blocs.
(1) Cosa que, segurament, no es pot dir d’aquest bloc, vès que hi farem…
A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà- i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris.
Això no vol dir que pensi que el diaris menteixen, i ara! És senzillament que llegint-los amb una mica de cura hom pot detectar molts errors o explicacions incomplertes o errònies. Per tant, la meva pèrdua de confiança no té tant a veure amb la hipotètica falta de veracitat del diari (altra cosa és la línia editorial de cada un -el seu biaix polític-) si no amb la seva falta de rigor, amb la falta de seguretat que la redacció de la notícia em produeix: ha passat quelcom, d’acord, però ha anat ben bé així, o el periodista no ha comprovat bé les dades?
Amb els blocs no em passa això: els segueixo de fa temps, i segons el que escriuen i com ho escriuen es guanyen la meva confiança, perquè demostren que saben d’allò que escriuen (1).
També cal dir que la informació que busco és diferent: en uns busco el dia a dia, què passa, en d’altres busco reflexions i opinions sobre temes que m’interessen. Però allà on els dos coincideixen (temes, articles d’opinió, reportatges), és on em decanto més pels blocs.
(1) Cosa que, segurament, no es pot dir d’aquest bloc, vès que hi farem…
Ja fa ben bé un parell de mesos que no escric res al bloc, fins i tot he deixat una mica oblidada (per obligació) la lectura dels blogs que vaig seguint. Intentaré anar-me posant al dia, poc a poc, sense estressar-me: la quantitat d’informació que es pot generar en aquest període de temps d’un número petit de fonts com son les meves és molt alt, i la temptació de pensar que tot pot ser interessant i que no em puc perdre res, també: cal saber triar en què val la pena esmerçar-hi temps i en què no.
Ja fa ben bé un parell de mesos que no escric res al bloc, fins i tot he deixat una mica oblidada (per obligació) la lectura dels blogs que vaig seguint. Intentaré anar-me posant al dia, poc a poc, sense estressar-me: la quantitat d’informació que es pot generar en aquest període de temps d’un número petit de fonts com son les meves és molt alt, i la temptació de pensar que tot pot ser interessant i que no em puc perdre res, també: cal saber triar en què val la pena esmerçar-hi temps i en què no.
Rellegint “La connexió còsmica“, de Carl Sagan, em trobo amb la escala Kardashev, una categorització (tipus I, II i III) de possibles civilitzacions extraterrestres en funció del seu ús de la energia.
Sagan explica que una civilització de tipus I seria capaç d’usar, per a propòsits només de comunicació l’equivalent de tota la producció energètica del planeta Terra, energia que ara s’usa també per generar calefacció, electricitat, transports, etc. (quan va fer el càlcul, al 1973, Sagan va calcular que la Terra es podria classificar com una civilització de tipus 0,7).
Suposo que, quan pensaven en aquesta classificació i en el concepte de comunicació deuríen teniren ment una imatge del volum d’energia necessari, de l’espai radioelèctric ocupat per aquestes emissions, de la potència de les mateixes… és a dir, conceptes més aviat físics, tècnics.
Però si ens mirem el contingut d’aquestes ones, si les desxifrem i les transformem en imatges i àudio, segons que veus/llegeixes/escoltes no pots pensar altra cosa que quin malbaratament d’energia!
Rellegint “La connexió còsmica“, de Carl Sagan, em trobo amb la escala Kardashev, una categorització (tipus I, II i III) de possibles civilitzacions extraterrestres en funció del seu ús de la energia.
Sagan explica que una civilització de tipus I seria capaç d’usar, per a propòsits només de comunicació l’equivalent de tota la producció energètica del planeta Terra, energia que ara s’usa també per generar calefacció, electricitat, transports, etc. (quan va fer el càlcul, al 1973, Sagan va calcular que la Terra es podria classificar com una civilització de tipus 0,7).
Suposo que, quan pensaven en aquesta classificació i en el concepte de comunicació deuríen teniren ment una imatge del volum d’energia necessari, de l’espai radioelèctric ocupat per aquestes emissions, de la potència de les mateixes… és a dir, conceptes més aviat físics, tècnics.
Però si ens mirem el contingut d’aquestes ones, si les desxifrem i les transformem en imatges i àudio, segons que veus/llegeixes/escoltes no pots pensar altra cosa que quin malbaratament d’energia!
La campanya de les presidencials franceses, la “política” que duen els germans Kaczy?ski a Polònia, les manifestacions del PP a Espanya… tothom es tanca en banda i reivindica el control fronterer, s’autoanomenen salvaguardes de la identitat nacional i defensos dels valors patris, criden a la “integració” dels nouvinguts…
Com més es generalitza el fenòmen de les migracions (no només del tercer món al primer món, també entre països del primer món hi ha moviments), més semblen tancar-se les societats receptores: aquells que com a única evolució enfront dels canvis proposen l’immobilisme semblen prosperar: és la por al desconegut, el que no ens toquin el que tenim?
Una cosa està clara, però: societat que no evoluciona, societat que acaba en l’oblit. Comencemn-nos a fer a la idea, el món s’està interconnectant, i no només amb xarxes: també es fa petit en el sentit geogràfic i humà de la paraula, i potser haurem de començar a canviar la idea que lliga una nació amb un territori (cosa que, d’altra banda, podria portar inesperats avantatges per molts).
La campanya de les presidencials franceses, la “política” que duen els germans Kaczy?ski a Polònia, les manifestacions del PP a Espanya… tothom es tanca en banda i reivindica el control fronterer, s’autoanomenen salvaguardes de la identitat nacional i defensos dels valors patris, criden a la “integració” dels nouvinguts…
Com més es generalitza el fenòmen de les migracions (no només del tercer món al primer món, també entre països del primer món hi ha moviments), més semblen tancar-se les societats receptores: aquells que com a única evolució enfront dels canvis proposen l’immobilisme semblen prosperar: és la por al desconegut, el que no ens toquin el que tenim?
Una cosa està clara, però: societat que no evoluciona, societat que acaba en l’oblit. Comencemn-nos a fer a la idea, el món s’està interconnectant, i no només amb xarxes: també es fa petit en el sentit geogràfic i humà de la paraula, i potser haurem de començar a canviar la idea que lliga una nació amb un territori (cosa que, d’altra banda, podria portar inesperats avantatges per molts).