He estat provant uns quants lectors de fils rss últimament, perquè no estava content amb els que he usat fins ara: trobo que anar repassant font per font és avorrit i cansat, i el comptador d’articles pendents el tinc com una espasa de Damocles al damunt, no m’interessa, tampoc no faig servir les capacitats socials ni vull que d’altres puguin saber què llegeixo i, per acabar, vull que sigui tant independent com sigui possible d’un sistema operatiu i sigui fàcil d’instal·lar.
En un article anterior comentava feedly, snowl i trawlr: el primer i el tercer, com en Pere Quintana apuntava, depenen de tercers i, per tant, les meves dades estan en casa d’algú altre, un punt menys per la privacitat. Tot i que he estat treballant bastant amb trawlr, aquest punt no m’agradava i, per postres, estic trobant que té problemes d’actualització de les fonts. Llàstima, perquè era un bon candidat. Feedly és una extensió de Google Reader per Firefox, i ja fa temps que vaig deixar Google Reader, i snowl és una versió molt primerenca i que apunta molt més enllà d’un “simple” lector de feeds.
He provat també Liferea, Blogbridge i RssOwl, i tenen una interfície massa clàssica (com akregator o els canals rss al thunderbird, si voleu). Blogbridge podria arribar a tenir una vista d’actualitzats a partir dels “clever feeds”, però és ferragós de muntar i lent d’arrencada.
D’aqui he passat al sage, sage-too i brief, plugins de lectura de rss del firefox. La idea de visualització dels dos primers ja s’assembla a la que vull, però ha de ser font a font, i el tercer no em permet una visió parcial dels articles per saber si m’interessen: o títol o tot l’article (massa poca informació o navegació ferragosa).
Ja no em queden gaire opcions, doncs.
Cercant una mica més, torno a trobar-me amb Flock, un navegador orientat a comunitat basat en Firefox i que ja havia usat fa algun temps. Sorpresa! Té un lector de fonts incorporat que presenta les dades per ordre cronològic, les pots veure totes, una a una o per carpetes, en una o dues columnes i només el títol, un resum o bé tot el text.
Si a això li afegim la integració amb d’altres serveis com twitter i del.icio.us, ho tinc tot en un. Té a més una vista (My World) que es pot posar com pàgina per defecte on es poden veure alguns canals, com els feeds preferits (surten els últims actualitzats) o els amics (per exemple, els contactes de twitter i els seu estat).
L’anirem provant durant alguns dies…
He estat provant uns quants lectors de fils rss últimament, perquè no estava content amb els que he usat fins ara: trobo que anar repassant font per font és avorrit i cansat, i el comptador d’articles pendents el tinc com una espasa de Damocles al damunt, no m’interessa, tampoc no faig servir les capacitats socials ni vull que d’altres puguin saber què llegeixo i, per acabar, vull que sigui tant independent com sigui possible d’un sistema operatiu i sigui fàcil d’instal·lar.
En un article anterior comentava feedly, snowl i trawlr: el primer i el tercer, com en Pere Quintana apuntava, depenen de tercers i, per tant, les meves dades estan en casa d’algú altre, un punt menys per la privacitat. Tot i que he estat treballant bastant amb trawlr, aquest punt no m’agradava i, per postres, estic trobant que té problemes d’actualització de les fonts. Llàstima, perquè era un bon candidat. Feedly és una extensió de Google Reader per Firefox, i ja fa temps que vaig deixar Google Reader, i snowl és una versió molt primerenca i que apunta molt més enllà d’un “simple” lector de feeds.
He provat també Liferea, Blogbridge i RssOwl, i tenen una interfície massa clàssica (com akregator o els canals rss al thunderbird, si voleu). Blogbridge podria arribar a tenir una vista d’actualitzats a partir dels “clever feeds”, però és ferragós de muntar i lent d’arrencada.
D’aqui he passat al sage, sage-too i brief, plugins de lectura de rss del firefox. La idea de visualització dels dos primers ja s’assembla a la que vull, però ha de ser font a font, i el tercer no em permet una visió parcial dels articles per saber si m’interessen: o títol o tot l’article (massa poca informació o navegació ferragosa).
Ja no em queden gaire opcions, doncs.
Cercant una mica més, torno a trobar-me amb Flock, un navegador orientat a comunitat basat en Firefox i que ja havia usat fa algun temps. Sorpresa! Té un lector de fonts incorporat que presenta les dades per ordre cronològic, les pots veure totes, una a una o per carpetes, en una o dues columnes i només el títol, un resum o bé tot el text.
Si a això li afegim la integració amb d’altres serveis com twitter i del.icio.us, ho tinc tot en un. Té a més una vista (My World) que es pot posar com pàgina per defecte on es poden veure alguns canals, com els feeds preferits (surten els últims actualitzats) o els amics (per exemple, els contactes de twitter i els seu estat).
L’anirem provant durant alguns dies…
Google ha passat de ser només un motor de cerca a ser alguna cosa més semblant a una empresa de publicitat.
La qüestió és com pot afectar, o si afecta d’alguna manera, tot això als resultats del cercador: youtube, blogspot o la nova knol, entre d’altres, pertanyen a Google: com més resultats ofereix d’aquestes pàgines o millor posicionades estiguin les pàgines en els resultats, més tràfic intern genera Google i per tant més possibilitat de col·locar els seus anuncis.
Això no treu valor als resultats de Google (el contingut és el contingut, de fet), però ajuda a situar una mica més el context, crec.
Com serien els resultats de Google sense els llocs amb contingut de Google, és a dir, si Google fos “només” un motor de cerca? El finès Timo Paloheimo ha fet un experiment amb el seu Google minus Google, proveu-lo.
Google ha passat de ser només un motor de cerca a ser alguna cosa més semblant a una empresa de publicitat.
La qüestió és com pot afectar, o si afecta d’alguna manera, tot això als resultats del cercador: youtube, blogspot o la nova knol, entre d’altres, pertanyen a Google: com més resultats ofereix d’aquestes pàgines o millor posicionades estiguin les pàgines en els resultats, més tràfic intern genera Google i per tant més possibilitat de col·locar els seus anuncis.
Això no treu valor als resultats de Google (el contingut és el contingut, de fet), però ajuda a situar una mica més el context, crec.
Com serien els resultats de Google sense els llocs amb contingut de Google, és a dir, si Google fos “només” un motor de cerca? El finès Timo Paloheimo ha fet un experiment amb el seu Google minus Google, proveu-lo.
Els fils de suscripció rss s’han convertit de fa temps en una de les meves fonts primàries d’informació: dels articles i notícies que arriben cada día al meu agregador, salto a veure aquelles que més m’interessen al seu propi lloc: l’agregador s’ha convertit en el meu portal de notícies; així, és clau trobar un lector de rss que s’adopti bé als meus usos.
Convertint-se en el meu “diari” particular, necessito (m’agrada, vull) que l’agregador em presenti les notícies d’una determinada manera: agrupat per dates, amb una navegació per etiquestes (que conformaran les seccions del meu “diari”), i una visualització clara. No m’interessa tenir un volum d’informació gegant en pantalla (un mega-resum de tot), ni faig servir les capacitats socials (que acostumen a intentar lligar-te a un lloc), ni em cal una organització per carpetes com si del correu o del disc dur es tractés.
En aquest sentit, el concepte original del flux de notícies (river of news) de Dave Winner s’adapta a això que dic: la informació es presenta com un flux de dades entrants, segons van arribant, com si d’un diari es tractés, i no són gaires els lectors rss que implementin aquest concepte. Crec, a més, que llegir les notícies d’aquesta manera elimina un factor molt negatiu per mi: el compte d’articles pendents de llegir, que transforma el llegir les novetats en una carrera per posar a zero aquest comptador.
N’he trobat alguns, però, que poden ser interessants:
Una altra opció és fer servir feevy com un lector en mode “diari”, ja que només et mostra l’últim article de cada font.
Els fils de suscripció rss s’han convertit de fa temps en una de les meves fonts primàries d’informació: dels articles i notícies que arriben cada día al meu agregador, salto a veure aquelles que més m’interessen al seu propi lloc: l’agregador s’ha convertit en el meu portal de notícies; així, és clau trobar un lector de rss que s’adopti bé als meus usos.
Convertint-se en el meu “diari” particular, necessito (m’agrada, vull) que l’agregador em presenti les notícies d’una determinada manera: agrupat per dates, amb una navegació per etiquestes (que conformaran les seccions del meu “diari”), i una visualització clara. No m’interessa tenir un volum d’informació gegant en pantalla (un mega-resum de tot), ni faig servir les capacitats socials (que acostumen a intentar lligar-te a un lloc), ni em cal una organització per carpetes com si del correu o del disc dur es tractés.
En aquest sentit, el concepte original del flux de notícies (river of news) de Dave Winner s’adapta a això que dic: la informació es presenta com un flux de dades entrants, segons van arribant, com si d’un diari es tractés, i no són gaires els lectors rss que implementin aquest concepte. Crec, a més, que llegir les notícies d’aquesta manera elimina un factor molt negatiu per mi: el compte d’articles pendents de llegir, que transforma el llegir les novetats en una carrera per posar a zero aquest comptador.
N’he trobat alguns, però, que poden ser interessants:
Una altra opció és fer servir feevy com un lector en mode “diari”, ja que només et mostra l’últim article de cada font.
Ahir la meva filla de cinc anys i mig em va sorprendre demanant-me que anéssim “al google” a buscar jocs. No és que no estigui acostumada a tractar amb l’ordinador, tant a casa com a escola el fa anar, o ens veu a mi i a sa mare treballar-hi, però em va xocar la familiaritat amb que parlava del google, com si fos una cosa evident o que tothom sap.
Certament, és el seu món: creixeran rodejats de xarxes, eines i usos que potser ara no ens imaginem, i els trobaran d’allò més normals i evidents.
Crec que en el cas dels pares la nostra feina no serà doncs apuntar-los a cursets d’informàtica (quina idea més dels anys 80!) sino donar-los criteris i guiatge per saber triar i remenar, per moure’s dintre d’aquest món interconnectat.
Ben mirat, però, això és el que hem de fer en la resta d’àmbits de la vida.
Ahir la meva filla de cinc anys i mig em va sorprendre demanant-me que anéssim “al google” a buscar jocs. No és que no estigui acostumada a tractar amb l’ordinador, tant a casa com a escola el fa anar, o ens veu a mi i a sa mare treballar-hi, però em va xocar la familiaritat amb que parlava del google, com si fos una cosa evident o que tothom sap.
Certament, és el seu món: creixeran rodejats de xarxes, eines i usos que potser ara no ens imaginem, i els trobaran d’allò més normals i evidents.
Crec que en el cas dels pares la nostra feina no serà doncs apuntar-los a cursets d’informàtica (quina idea més dels anys 80!) sino donar-los criteris i guiatge per saber triar i remenar, per moure’s dintre d’aquest món interconnectat.
Ben mirat, però, això és el que hem de fer en la resta d’àmbits de la vida.
Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr.
El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc):
Quizás tampoco podamos menospreciar del todo el cambio que, efectivamente, el uso de la red le hace a nuestra manera de leer, de buscar información y conocimiento.
Pero no para atontarnos más, como propone Carr. Él presupone que el salto de un lado a otro, el seguimiento de los enlaces y la búsqueda (activa por nuestra parte) de la información nos aleja del pensamiento profundo, pero de lo que nos aleja es de seguir el pensamiento profundo del autor del texto, no de seguir nuestra propia busqueda, nuestro propio camino.
Intento explicarme: hasta ahora, leer textos largos era seguir el pensamiento del autor, adentrarte en sus ideas y en intentar comprender sus razonamientos a base de los ejemplos que él mismo podría proporcionar. Con la red, el texto puede ser igualmente profundo, pero no necesita ser tan extenso: los ejemplos no tienen que estar contenidos en el mismo texto, son exteriores (enlaces), y el lector puede incluso buscar más información por su parte, profundizar el texto en el mismo momento, aunque eso le distraiga, momentáneamente, de la línia principal marcada por el autor. Es decir, pasamos de seguir una clase magistral donde uno expone y los demás escuchan a entrar en una búsqueda propia guiados por el autor.
Que eso nos lleve directamente a donde el autor pretende o a otro sitio dependerá ya de nosotros, pero seguro que en el proceso hemos aprendido algo.
Así, la lectura profunda de un texto de manera continuada queda sustituida por una busqueda profunda de la información que tanto el autor como las fuentes que cita nos puedan proporcionar, pero la diferencia puede quedar ahí, porque el proceso de búsqueda y extracción de las ideas, de posterior ordenación de las mismas y de conclusiones sigue siendo el mismo, y ése lo tenemos que hacer nosotros.
Dicho de otra manera, la lectura de textos cortos y la ampliación de la información de motu propio pueden hacer que acabemos siendo más activos, más interesados por todo aquello que nos rodea y más críticos que no cuando nos lo dan todo hecho por más profundo que pueda ser ese pensamiento. Quizás hasta puedan hacer que cambiemos nuestro legado más lento y conservador.
Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr.
El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc):
Quizás tampoco podamos menospreciar del todo el cambio que, efectivamente, el uso de la red le hace a nuestra manera de leer, de buscar información y conocimiento.
Pero no para atontarnos más, como propone Carr. Él presupone que el salto de un lado a otro, el seguimiento de los enlaces y la búsqueda (activa por nuestra parte) de la información nos aleja del pensamiento profundo, pero de lo que nos aleja es de seguir el pensamiento profundo del autor del texto, no de seguir nuestra propia busqueda, nuestro propio camino.
Intento explicarme: hasta ahora, leer textos largos era seguir el pensamiento del autor, adentrarte en sus ideas y en intentar comprender sus razonamientos a base de los ejemplos que él mismo podría proporcionar. Con la red, el texto puede ser igualmente profundo, pero no necesita ser tan extenso: los ejemplos no tienen que estar contenidos en el mismo texto, son exteriores (enlaces), y el lector puede incluso buscar más información por su parte, profundizar el texto en el mismo momento, aunque eso le distraiga, momentáneamente, de la línia principal marcada por el autor. Es decir, pasamos de seguir una clase magistral donde uno expone y los demás escuchan a entrar en una búsqueda propia guiados por el autor.
Que eso nos lleve directamente a donde el autor pretende o a otro sitio dependerá ya de nosotros, pero seguro que en el proceso hemos aprendido algo.
Así, la lectura profunda de un texto de manera continuada queda sustituida por una busqueda profunda de la información que tanto el autor como las fuentes que cita nos puedan proporcionar, pero la diferencia puede quedar ahí, porque el proceso de búsqueda y extracción de las ideas, de posterior ordenación de las mismas y de conclusiones sigue siendo el mismo, y ése lo tenemos que hacer nosotros.
Dicho de otra manera, la lectura de textos cortos y la ampliación de la información de motu propio pueden hacer que acabemos siendo más activos, más interesados por todo aquello que nos rodea y más críticos que no cuando nos lo dan todo hecho por más profundo que pueda ser ese pensamiento. Quizás hasta puedan hacer que cambiemos nuestro legado más lento y conservador.
L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats.
Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals…
Podem arreglar tot això només amb les teoríes neoconservadores d’imposar la democràcia i els sistemes de mercat per la força o cal usar d’altres mitjans? Les polítiques de defensa s’han de basar només en les armes i en atrinxerar-nos i tancar les fronteres o, per contra, la inversió en desenvolupament i l’ajuda hauríen de començar a considerar-se també com una inversió en defensa?
No, no existeix, ni existirà un món un món unipolar ni s’arribarà al final de la història. Potser amb una mica de sort aconseguirem iniciar un tipus d’història diferent a la que portem fins ara.
L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats.
Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals…
Podem arreglar tot això només amb les teoríes neoconservadores d’imposar la democràcia i els sistemes de mercat per la força o cal usar d’altres mitjans? Les polítiques de defensa s’han de basar només en les armes i en atrinxerar-nos i tancar les fronteres o, per contra, la inversió en desenvolupament i l’ajuda hauríen de començar a considerar-se també com una inversió en defensa?
No, no existeix, ni existirà un món un món unipolar ni s’arribarà al final de la història. Potser amb una mica de sort aconseguirem iniciar un tipus d’història diferent a la que portem fins ara.
Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot?
Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas?
Aquesta és la situació de part de l’Església espanyola, que no sembla entendre el que és un estat aconfessional ni que hagi perdut el paper preponderant que havia tingut en la societat, que pretén erigir-se en defensor d’uns valors que proclama com universals però que exclouen tots aquells que no pensen com ells, que és capaç d’usar les mateixes eines que en altre moment o per part d’altres ha condemnat.
En aquest sentit, des de la Justícia i Pau en Joan Gómez ens proposa un passatemps d’allò més divertit i educatiu sobre desobediència civil i Església, i ens demana:
[...]si l?objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d?aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s?hi val?
Penso que la resposta ha de ser un no rotund: no val legitimar una estratègia en funció de si comulga o no amb els nostres interessos, el “però és que ara és diferent”, el buscar excuses (si es busquen) que s’agafin pels pèls… Si en un moment determinat s’han condemnat determinades accions, després no es pot actuar d’aquella manera, cal buscar d’altres camins, expressar el desacord d’una altra manera, si no no sembla més que l’enrabiada d’un nen petit.
D’altra banda, però, potser a l’Església li cal buscar més a fons: potser abans que canviar el contingut d’altres coses que no ens agraden hauriem de mirar dintre de casa.
Dues últimes notes:
Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot?
Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas?
Aquesta és la situació de part de l’Església espanyola, que no sembla entendre el que és un estat aconfessional ni que hagi perdut el paper preponderant que havia tingut en la societat, que pretén erigir-se en defensor d’uns valors que proclama com universals però que exclouen tots aquells que no pensen com ells, que és capaç d’usar les mateixes eines que en altre moment o per part d’altres ha condemnat.
En aquest sentit, des de la Justícia i Pau en Joan Gómez ens proposa un passatemps d’allò més divertit i educatiu sobre desobediència civil i Església, i ens demana:
[...]si l?objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d?aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s?hi val?
Penso que la resposta ha de ser un no rotund: no val legitimar una estratègia en funció de si comulga o no amb els nostres interessos, el “però és que ara és diferent”, el buscar excuses (si es busquen) que s’agafin pels pèls… Si en un moment determinat s’han condemnat determinades accions, després no es pot actuar d’aquella manera, cal buscar d’altres camins, expressar el desacord d’una altra manera, si no no sembla més que l’enrabiada d’un nen petit.
D’altra banda, però, potser a l’Església li cal buscar més a fons: potser abans que canviar el contingut d’altres coses que no ens agraden hauriem de mirar dintre de casa.
Dues últimes notes:
Estem acostumats a interactuar amb l’ordinador apretant botonets a la pantalla, desplegant llistes, amagant o mostrant finestres o tabuladors, i costums iguals o similars els hem traspassat al món del web: influenciats per l’entorn gràfic que ens envolta i pels consells dels entesos sobre com funcionen millor les interfícies d’usuari, no ens movem de determinats elements gràfics, que sempre són els mateixos, els disfressem com els disfressem: botons, desplegables, enllaços, tabuladors, finestres…
Per sort, no tothom pensa igual, i sempre n’hi ha que experimenten amb noves idees d’interfícies, aquí en poso algunes:
Estem acostumats a interactuar amb l’ordinador apretant botonets a la pantalla, desplegant llistes, amagant o mostrant finestres o tabuladors, i costums iguals o similars els hem traspassat al món del web: influenciats per l’entorn gràfic que ens envolta i pels consells dels entesos sobre com funcionen millor les interfícies d’usuari, no ens movem de determinats elements gràfics, que sempre són els mateixos, els disfressem com els disfressem: botons, desplegables, enllaços, tabuladors, finestres…
Per sort, no tothom pensa igual, i sempre n’hi ha que experimenten amb noves idees d’interfícies, aquí en poso algunes:
Ja ha arribat l’iphone aqui, i ara tothom es dedica a parlar-ne i a cantar-ne les delícies, explicar-ne meravelles, fer reportatges i anàlisi variades…
D’acord que l’aparellet està bé, però tant bé com perquè tothom hi hagi d’anar al darrere i ser el primer en informar i donar dades? Que no hi ha més coses, que no passa res més? Un acaba creient que els d’Apple son uns mags amb això de la publicitat: tothom els fa la campanya gratuïta.
La culpa, però, no la té l’iPhone: qui decideix les notícies principals, els temes d’interès? La multiplicitat de mitjans d’informació no dóna més pluralitat, senzillament fa que es repeteixin les mateixes coses fins al cansament: tots tenen en mira el fet de vendre tants exemplars com sigui possible, tenir la major audiència o el major nombre de visites… davant d’aquesta diversitat de criteris, la única víctima és la informació, perquè tothom acaba parlant del que creu que pot interessar més al públic.
Però quin públic? Aquell que no té mes remei que empassar-se el que els mitjans tradicionals els serveixen?
Ja és hora que també els mitjans d’informació estiguin també en xarxa (i no només a la xarxa), de manera que poguem prioritzar les notícies en funció dels nostres interessos, i no del que algú (desconegut) creu o decideix que és el més important.
Ja ha arribat l’iphone aqui, i ara tothom es dedica a parlar-ne i a cantar-ne les delícies, explicar-ne meravelles, fer reportatges i anàlisi variades…
D’acord que l’aparellet està bé, però tant bé com perquè tothom hi hagi d’anar al darrere i ser el primer en informar i donar dades? Que no hi ha més coses, que no passa res més? Un acaba creient que els d’Apple son uns mags amb això de la publicitat: tothom els fa la campanya gratuïta.
La culpa, però, no la té l’iPhone: qui decideix les notícies principals, els temes d’interès? La multiplicitat de mitjans d’informació no dóna més pluralitat, senzillament fa que es repeteixin les mateixes coses fins al cansament: tots tenen en mira el fet de vendre tants exemplars com sigui possible, tenir la major audiència o el major nombre de visites… davant d’aquesta diversitat de criteris, la única víctima és la informació, perquè tothom acaba parlant del que creu que pot interessar més al públic.
Però quin públic? Aquell que no té mes remei que empassar-se el que els mitjans tradicionals els serveixen?
Ja és hora que també els mitjans d’informació estiguin també en xarxa (i no només a la xarxa), de manera que poguem prioritzar les notícies en funció dels nostres interessos, i no del que algú (desconegut) creu o decideix que és el més important.
Cada cert temps, corre per la xarxa el rumor que Google farà un sistema operatiu propi, que és el usa internament i que l’alliberarà …
Res més lluny de la realitat. A despit del que es pugui usar internament a Google, hi ha unes quantes raons que mostren perquè no acabarà havent-ne cap:
O, dit d’una altra manera, perquè complicar-se la vida amb problemes de hardware, controladores, instal·lacions i demés quan el que ens interessa són les dades?
Canviem d’escenari: oblidem per un moment els ordinadors, les màquines físiques, i transportem les dades i aplicacions de l’usuari a la xarxa: posem a disposició d’ell eines on-line per treballar. Si a tot això hi podem afegir tants notificadors, plugins, barres de cerca, applets d’escriptori i d’altres com puguem, ja tenim tota una interfície orientada a la xarxa, orientada a les dades i a l’usuari. Si a més donem aplicacions per treballar (documents, mapes, xarxes socials, cerca, correu, xat…) ja tenim l’entorn habitual de l’usuari, no?
Per Google, el seu sistema operatiu ja existeix: digueu-li Firefox, Flox, Safari, Konqueror, Opera, Internet Explorer o qualsevol altre que us pogueu trobar o useu…
(No deixa de ser curiós que a qui més bé sembla escaure-li el moto de Sun (”The network is the computer”) és a la pròpia Google.)
Cada cert temps, corre per la xarxa el rumor que Google farà un sistema operatiu propi, que és el usa internament i que l’alliberarà …
Res més lluny de la realitat. A despit del que es pugui usar internament a Google, hi ha unes quantes raons que mostren perquè no acabarà havent-ne cap:
O, dit d’una altra manera, perquè complicar-se la vida amb problemes de hardware, controladores, instal·lacions i demés quan el que ens interessa són les dades?
Canviem d’escenari: oblidem per un moment els ordinadors, les màquines físiques, i transportem les dades i aplicacions de l’usuari a la xarxa: posem a disposició d’ell eines on-line per treballar. Si a tot això hi podem afegir tants notificadors, plugins, barres de cerca, applets d’escriptori i d’altres com puguem, ja tenim tota una interfície orientada a la xarxa, orientada a les dades i a l’usuari. Si a més donem aplicacions per treballar (documents, mapes, xarxes socials, cerca, correu, xat…) ja tenim l’entorn habitual de l’usuari, no?
Per Google, el seu sistema operatiu ja existeix: digueu-li Firefox, Flox, Safari, Konqueror, Opera, Internet Explorer o qualsevol altre que us pogueu trobar o useu…
(No deixa de ser curiós que a qui més bé sembla escaure-li el moto de Sun (”The network is the computer”) és a la pròpia Google.)