Acabem un any plè de novetats. Què ens portarà el 2016? Algunes idees ràpides: Seguirà linux essent l’etern aspirant a fer-se un lloc a l’escriptori? Serà l’any de les monedes digitals? Començarà el comú de la ciutadania a utilitzar-les? Què passarà amb ubers, airbnbs i demés contendents de l’economia col·laborativa? Serà col·laborativa de veritat, o un forat d’on treure quatre calerons alguns i aprofitar-se d’altres? La regularan reconduint-la a un model controlat?...
La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes. Algunes idees a destacar (relacionades entre elles): La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències, El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana....
Fa anys, en algunes organitzacions i empreses et podies trobar algú que semblava ser indispensable perquè era l’únic que sabia com funcionava o s’havia de fer quelcom, i guardava zelosa (i segur que també mesquinament) aquesta petita peça de coneixement, normalment una cosa senzilla de fer, però poc estesa. En la seva visió, aquesta gent es devien veure com l’engranatge central que permetia el moviment de la maquinària. Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error....
Al llarg de tota la història de la nostra espècie hi ha hagut crims, matances, destrucció i mortaldat. Des de sempre, per desgràcia, s’ha matat en nom de Déu, d’una raça, d’una idea, d’un imperi o gratuïtament, sense més. I s’ha cremat, trinxat, destruït, tirat a terra i destrossat qualsevol cosa que no agradés. Ja destruïm i tirem sal sobre Cartago, cremem els llibres dels maies o de grecs i romans en nom de Déu, pelem directament el que no creu en el mateix que nosaltres, o intentem recrear les estepes asiàtiques a cavall al cor d’Europa, no es salva ningú....
Acabem l’any. Diaris, revistes i televisions fan resums, llistes de fets i llocs, simplificacions d’un món tan complex com sempre, visions fugisseres segons l’impacte mediàtic. Google ens mostra les paraules més buscades, el món segons les cerques, interpretant els nostre interessos. Twitter ensenya les converses d’un món suposadament global. Facebook indica el que creu que ha estat el millor del teu anys segons la imatge que tu has volgut mostrar: una imatge d’una imatge, un joc de miralls digital....
Acumulem coses. Al llarg del temps, i per més que vigilem, acabem carregats d’objectes, que ens hauran estat més o menys útils. I quan hem de fer una mudança, o fem una neteja a fons (d’aquelles de cada molt temps) ens adonem de tot el que hem ajuntat, del que fem servir i del que no, dels llocs per on hem passat. En el món digital passa el mateix: sabem que el nostre rastre digital és llarg, però acostumem a identificar-lo amb els missatges que deixem a les xarxes socials, a alguna foto on ens han identificat o en algun comentari d’un blog o web d’algun event on sortim…...
There has always been politics. Some of us love its primal intricacy and elegance. But politics without moral content becomes an exercise in competing cynicisms, with progress an occasional, almost accidental, consequence. Joe Klein: Missed Chance on Immigration, Time Magazine Efectivament, política sense moralitat, sense tenir en compte la societat que la defineix i el que n’espera d’ella, es converteix en un joc de contrapesos i forces buit, en la versió intelectual per veure qui pot més; en oportunitats perdudes i empetitiment intel·lectual dels escollits i dels que escullen....