Els serveis que anomenem xarxes socials son, per definició del propi negoci, tancats. De fet, tendeixen no només a ser tancats, sino a absorbir tot el que poden dels altres, a menjar-se el terreny per quedar-se amb tota l’atenció i el temps dels usuaris. Vist així, que aquests serveis es plantegin ser interoperables entre ells és bastant poc probable. És prou conegut l’exemple del correu electrònic, on diferents proveïdors ofereixen el mateix servei, i tu pots enviar i rebre correu de qualsevol altre proveïdor… Correcte, però no vàlid perquè els proveïdors de xarxes socials no ofereixen un servei estàndar, ofereixen la SEVA xarxa social, amb continguts i característiques diferents de les altres, i sense ganes d’interactuar-hi (per més que gairebé tothom estigui repetit a les mateixes, a grosso modo)...

Ha de ser difícil ser un motor de cerca, i no em refereixo pas a les empreses que els fan anar, els googles o bings o altres d’aquesta nostra xarxa, no… Em refereixo a la humil peça de software que ha d’anar web per web, plana per plana, recollint informació, indexant-la, arreglant-la i entenen-la per posar-la a disposició d’altres que després en faràn vés-a-saber quin ús. Aquests herois anònims de la xarxa han d’enfrontar-se, ara i adés, a legions de programadors web amb poca idea o menys ganes, a suposades empreses expertes en la web que després fan planes que fa por veure-les, a continguts que no tenen cap tipus d’organització ni ordre, a planes sense cap jerarquia ni metadades o que contenen tones de pseudoscripts generats per programes d’edició (que no se us passi pel cap modificar aquests codis a mà!...

Sabem que passem massa temps a les xarxes socials, que estan dissenyades per retenir-nos tant com puguin, que lluitar contra la inèrcia dels costums o contra les gratificacions dels likes -o similars- requereix força de voluntat, que potser no ens informen de la millor o més objectiva manera o tenim por de quedar fora de joc, de perdre’ns alguna cosa o de no estar en contacte amb la nostra gent (sabem que no serà així, que és molt més artificial del que sembla)… però hi seguim, fins que alguna cosa ens ho fa replantejar o mirar-nos-ho de més lluny....

S’ha parlat i es parlarà moltíssim de la compra de Twitter per part d’Elon Musk, del que suposa per la pròpia xarxa, dels plans que en té (o de si en té algun), de les conseqüències per a la democràcia i per si empitjorarà el diàleg, si creixeran els trolls i l’extremisme, del creixement bestial que està havent en altres xarxes (sobretot els servidors federats de Mastodon), de l’ego superlatiu d’en Musk, o de si hauria d’haver-hi un substitut -europeu- a Twitter (!...

Els diaris que encara tenen versió en paper acostumen a oferir, si ets suscriptor de pagament, la possibilitat de baixar-te una versió en pdf de l’edició del dia, amb la mateixa maquetació que l’original en paper. Això a nivell d’arxiu o de guardar documents està molt bé, però a nivell de llegir el diari a la pantalla no és el més adeqüat, encara que tinguis una pantalla de moltes polzades (no cal intentar-ho en un mòbil, tableta o portàtil, millor)....

A la web original (diguem-li web1) se suposa que podies mantenir la teva privacitat o, fins i tot, ser algú diferent de qui t’havia tocat ser a la vida real. L’anonimat es donava per garantit, ja fos a la teva pròpia plana web o als xats on-line, a les diferents comunitats on participessis. Era la gran oportunitat de poder ser un mateix, o de projectar, sense risc de ser jutjat, una personalitat, uns interessos o unes opinions que potser d’una altra manera no podrien expressar-se....

En el primer d’una sèrie d’articles, John Battelle comença a explorar si això de la web3, la web descentralitzada i basada en tecnologia blockchain, pot ser interessant, i quina és la filosofia darrere el canvi d’arquitectura. Tot i que descentralitzada com la primera versió de la web, aquesta tercera versió que es proposa i que sembla que va venint, comparteix concepcions similars, en una mena de retorn als orígens: el parlar d’usuari a usuari el controlar les pròpies dades i no ser clients que paguen en dades la gestió de la nostra identitat com nosaltres volguem (tot i que això també ha canviat) Tecnològica i socialment, però, no s’assembla en gairebé res....