Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països. Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara....

Amb les mesures establertes pel control de la COVID, el mòbil s’ha fet més imprescindible que mai: control del passaport COVID, lectura de codis QR, aplicacions radar, avisos… tot s’hi amb ell. No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil....

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia....

A voltes amb la seguretat en un món digital cada vegada no ja més interconnectat, sinó més independent de nosaltres i alhora més extractor de les nostres dades. Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem....

Ítaca. El viatge, el port llunyà on arribar; la imatge associada els últims anys al Procés, el camí llarg que ens durà a la pàtria desitjada. Aquesta és, si més no, la idea més popular, associada a la cançó d’en Lluís Llach. Però els versos originals de Kavafis no parlen d’això. El bellíssim poema d’en Kavafis parla del viatge, de fer-lo durar, de créixer amb ell i, al final, parla del retorn a una pàtria que potser trobarem envellida i pobra, que és com la vam deixar, però que ens ha regalat, amb l’ideal del retorn, l’experiència vital del viatge:...

El politòleg Christian Welzel defineix les tres condicions(*) perquè la llibertat sigui útil, perquè els valors emancipatoris siguin adaptatius com: Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors....

Microsoft presenta Viva, una plataforma per a teletreball que va més enllà de Teams. Estructurada en quatre eixos (col·laboració, tasques, estadístiques i formació/documentació), l’eina és una aposta forta (i crec que molt ben pensada) per oferir un lloc tot-en-u per al treball, una oficina virtual real (Xataka i la pròpia Microsoft ho expliquen molt bé). El que em sembla interessant del tema és com Microsoft està agafant cada vegada més importància en aquest mercat de treball en remot, com l’està entenent i aprofitant aquest coneixement: indubtablement Teams (qui no n’ha sentit a parlar o l’ha usat) és un molt bon producte, però encara no deixa de ser un trencaclosques que integra multitud d’eines… El que està clar és que tot el coneixement que han agafat durant aquests mesos no només l’han volcat en millorar l’eina, sinó en repensar-la....