Que el que ara anomenem eines d’intel·ligència artificial no son més (ni menys!) que motors especialitzats en reconeixement de llenguatge, i amb una capacitat de resposta sorprenent, en funció dels patrons que troben en les preguntes i en el coneixement acumulat (models d’entrenament inicials més l’entrenament que puguin tenir a base de la interacció amb usuaris), ja s’ha dit unes quantes vegades. Lloros estocàstics, que en diuen alguns, de manera pejorativa....
En el món de la tecnologia d’avui en dia, l’obsolescència programada és un fet. Ningú fa bandera d’utlitzar-la però, misteriosament, les coses caduquen, o deixen de tenir suport, per usar un eufemisme industrial. Tot és software, i per tant, si el software que controla un hardware (i tot és hardware, sigui un cotxe, una tele, un mòbil, la RaspberryPi que fas servir de nanoservidor a casa, la nevera connectada o l’endoll controlat per wifi) es queda sense suport, allò que podria seguir funcionant sense problema,[¹] pasa a ser una andròmina poc més que inútil o totalment insegura (no se sap què es pitjor)....
Tanquem any. Lliçó tecnològica d’enguany: la xarxa, o te la fas tu, o te la fan. Intentem tornar a la xarxa dels origens, i no tant per la tecnologia o les eines en si. L’entrada sorollosa i de trencadissa d’en Musk a Twitter a fet més evident que no podem deixar només en mans de criteris de tercers (digueu-li gent amb pasta o algorismes) com rebem la informació i quina informació rebem....
Les administracions estan presents a les xarxes socials: canals de Twitter, d’Instagram, pàgines de Facebook i YouTube, per anomenar les més habituals. És una aposta per estar més a prop de la ciutadania, de fer arribar millor la informació i els missatges, que no esperar que la gent entri a la pàgina web vist com va el comportament de tots plegats, que ens hem acostumat a que ens portin la informació en comptes d’anar a buscar-la....