certificats

El pal de paller de les polítiques de seguretat i identificació a la xarxa son els certificats: una criptografia robusta i el reconeixement jurídic de l’equivalència amb la signatura manuscrita fan que siguin la tecnologia ideal per a la seguretat. Però totes aquestes bondats tecnològiques no acaben de quadrar amb la facilitat d’ús rapidesa, comodització i descuit que comporten les aplicacions, dispositius i el públic d’avui en dia, i el poc suport per part dels fabricants no ho facilita....

Google ha deixat de donar suport a Java des de setembre, Microsoft no suporta certificats digitals a Edge, l’API criptogràfica del W3c no arrenca, el suport per certificats no és fàcil a Linux… Fet i fet, la e-administració sembla que té els peus de fang, o que li estan fent el llit. Per treballar on-line amb l’Administració (sigui quina sigui) necessitem certificats per identificar-nos de manera segura i fiable (jurídicament fiable, de manera que es pugui demostrar qui som davant de tercers i els nostres actes tinguin validesa - per això la identificació usuari/password no és vàlida en tots els casos) i, si volem signar des del navegador, actualment java és la única tecnología “universal” a la banda client (mentre els fabricants de navegadors no implementin completament la API del W3C)....

El DNI electrònic no acaba d’arrencar. Heu provat d’usar-lo? Heu pogut fer-ho? Primer et cal un lector, quan el tens, cal instal·lar els drivers (ai!, si vas amb Linux o Mac), i després, quan ja el tens reconegut, resulta que usar-lo és d’allò més incòmode perquè et demanen el pin ara sí, ara també. I, per postres, el DNI dura anys, i el certificat inclòs 30 mesos. I és una llàstima, perquè si s’hi posés una mica de voluntat podria ser un mecanisme segur i gairebé universal d’identificació i signatura, com a mínim de cara als ciutadans, tant per usos amb l’Administració com per usos entre particulars o empreses… I el que cal no és una inversió desmesurada: son idees....