Comunicació

Tenim els polítics, la televisió i els mitjans de comunicació que ens mereixem? (amb honroses excepcions)

Dino a un bar. Durant una estona llarga, regna el silenci: de set que som, 5 estan amb portàtils o netbooks, els altres amb el diari. Tots hiperconnectats i informats. Tots aïllats.

Fa dos dies parlava de l’especialització de continguts, o de marques específiques suportades per capçaleres de diaris importants, com a vies possibles perquè els diaris de paper sobrevisquin en aquest món saturat d’informació però mancat, alhora, de coneixement. Avui m’assabento, via l’escacc, que The Independent llençarà en breu un nou diari de qualitat a 20 penics, complementari del principal i amb continguts de qualitat: serà interessant seguir aquesta aposta, veure com funciona i com respon el públic, què n’esperen els editors i quins marges s’han marcat, si és un pilot per una transformació mes profunda del diari matriu o bé una capçalera que evolucionarà amb sentit propi....

Que els antics diaris de paper encara no han entès el món digital és un fet. O potser es podria matisar una mica més i indicar que el que no han entès és l’actual món digital: la immediatesa i disponibilitat de informació (o hauríem de dir-li dades+successos?) tothora fa que la versió digital d’un diari de paper hagi de donar quelcom més que les dades pures i dures: aquestes es poden trobar a molts llocs, i més, quan moltes vegades això va de la mà d’una baixa en la qualitat de la redacció de la notícia....

Caminant per la muntanya amb la filla i un nebot ens creuem amb un parell d’excursionistes que van en sentit contrari: com és costum, ens saludem. Fa fred, ha nevat i hi ha boira, així que no hem trobat ningú més al camí. El nebot em diu que sempre li ha estranyat que quan et trobes algú a muntanya el saludis, encara que no el coneguis de res i li intento explicar que és un costum, que és de bona educació i que no costa res, ben mirat, fins i tot pot ser una declaració d’intencions en un lloc solitari: “Hola, no pretenc cap cosa rara, segueixo el meu camí”....

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]: Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se....