economia

Tothom parla del metavers, però encara no sabem ben bé què és ni com ens afectarà. No seràn ulleres de realitat virtual, ni versions modernes de Second Life, ni granges d’humans jugant a jocs 3D, enganxats a mons imaginaris, ni només blockchain o criptomonedes o NFTs absurds. Potser hi haurà coses d’aquestes, però no serà només això. Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren....

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria. La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims. La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada....

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors? Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes)....

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí). Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte....

Google ens canvia de nom: passarà a dir-se Alphabet. No sembla, però, que hagi de canviar gaire coses per nosaltres, els usuaris, perquè Google i la resta de marques i noms de productes seguiran essent els mateixos… El canvi de nom, doncs, és a nivell corporatiu: l’empresa ha crescut i té interessos en múltiples i variats camps, alguns que semblen no tenir res a veure amb el cercador original (energia, telecomunicacions, transports) i per tant sembla tenir sentit trobar un nou embalum per tot plegat…...

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda. En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més....

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents)....