educacio

Nadal a tocar. Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos. Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista....

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a seguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…...

Llegeixo amb molt d’interès el que explica en Josep Maria Quintana sobre la decisió d’abandonar l’ensenyament obligatori de l’escriptura manual als Estats Units. Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador. El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió....

Parlem de privacitat, de la nostra imatge a la xarxa, d’intentar ser clients i no producte, de l’ús que fem de les xarxes socials i del que n’hauríem de fer, de si som conscients o no de tota la informació nostra que tenen tercers, del perfilat i creuament dels nostres múltiples rastres digitals. Teoritzem, discutim, i busquem solucions i eines, i hi treballem dins del nostre entorn i possibilitats. I mentrestant tenim fills, comencen a créixer i a usar els ordinadors....

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons. Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat....

Els nens tenen la mirada oberta i sense prejudicis d’aquell que ho té tot per aprendre, la impaciència de la immediatesa i la capacitat de meravellar-se per tot allò que és nou, però salten d’una cosa a una altra i els costa veure el resultat a llarg termini d’un esforç. Els adults tenim la ment estructurada, la paciència de l’aprenentage i la constància que dóna la experiència, però tenim coneixments i idees molt establertes, una mirada molt dirigida pel que sabem i volem i la capacitat de meravella moltes vegades atrofiada....

Interessant comentari el que fa Alfons Puigarnau a La Vanguardia del dia 4 de gener (*) sobre el que implica, o millor dit, el que hauria d’implicar, poder tenir estudis universitaris. Deixar anar l’epidermis _ La Vanguardia (Català) 4 gener 2012 … mentalitat d’educació terciària, neocol·legial. El que serà important serà, tard o d’hora, fer un màster i posar-se a treballar tan tard com sigui possible. A mig camí, un erasmus afegiria un punt de glamur a un estudiant que no sap què és pagar-se la carrera o amb una…_...