estatut

Interessant explicació a l’Avui sobre el cartell que va fer Joan Miró el 1977 per reclamar l’estatut. Ben bé li cal una segona mirada, perquè diu més del que sembla.

Ahir anant pel carrer vaig veure unes quantes “rojigualdas” penjant dels balcons, i el primer que em va venir al cap va ser una reacció política per la sentència de l’Estatut… què estrany, perquè, per contra, no es veia cap senyera penjant… poc després, però, vaig caure: per la nit jugava la “roja”, banderes explicades (un no és futbolero, ja ho haureu notat)… Després, per la nit, en guanyar el partit Espanya, van començar a sonar petards de celebració i claxons....

D’acord, el Tribunal Constitucional ha tombat finalment alguns articles sencers de l’Estatut aprovat fa no-res, i n’ha mig tombat uns quants. Personalment, em toca els nassos, i molt, que ho hagin fet a partir d’un recurs del PP que s’omple la boca de l’interès nacional, de vetllar per la Constitució (que alguns d’ells no volien) i que ara voldrà passar pàgina dient que cal parlar de coses realment importants. I això és important....

Només un quasi cinquanta per cent de participació en el referèndum de l’Estatut és realment una pena. Ho és, de fet, en qualsevol votació. Ara faran anàlisis, elucubracions diverses i cada un d’ells (els partits, vull dir), exposaran les -seves- raons del perquè aquesta abstenció. Després, com ja està passant, cada un d’ells en farà l’ús que vulgui: ignorar-la, maximitzar-la, relativitzar-la, explicar-la… però el fet és el mateix, la gent no va a votar....