internet

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts. Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres....

Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS. La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google....

 La Web ha canviat molt des dels seus inicis: de les primeres planes personals, amateurs, cridaneres, filles cadascuna del seu pare i de la seva mare, però lliures i úniques hem passat a una normalització brutal, a una estandarització sota l’etiquetat del 2.0: avui en dia tot son serveis gratuits on pots tenir el teu perfil… però tots els perfils segueixen la mateixa línia, tenen la mateixa imatge, tots ofereixen la mateixa informació personal i, el que és pitjor, no ens pertanyen....

S’apropa IPv6 i amb ell cada vegada sembla estar més a prop la Internet de les coses: la possibilitat de que qualsevol andròmina mig electrònica que tinguem per casa estigui connectada a la xarxa: neveres que ens avisaran del que no tenim i podran fer la compra, rentadores que es posaran en marxa si fa sol segons la predicció del temps (perquè no?), despertadors que ens donaràn cinc minuts més si el trànsit es dens o els trens no funcionen (ole la Renfe!...

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic. L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui....

Què diferencia a l’entès del xerrameca? L’entès és aquella persona que t’avança per on aniran els trets, o perquè algunes coses són com són, o fins i tot et dóna noves visions del que hi ha i del que es cou. Sentir algú que sap explicar-se així és un plaer: sembla que et faci participar de la seva saviesa, del seu coneixement. Últimament he pogut escoltar un parell de xerrades, i el que em meravella és la capacitat d’aquestes persones de transmetre allò que t’estan explicant, i, sobretot, de fer-lo creïble....

Als que tenim fills encara petits de vegades ens espanten els perills d’internet: la banda fosca de les xarxes socials, les relacions que se’ns escapen als pares i amb qui parlen, què diuen i què fan… tenim la sensació que perdrem el control i ens fa por no saber què fan o què diuen o amb qui parlaran. Em fa l’efecte, però, que aquestes pors moltes vegades no son més que projeccions de les nostres mateixes pors, tant vers el món digital com vers el nostre paper de pares: a qui no li ha passat pel cap què faran quan siguin més grans, a qui no li preocupa amb qui es relacionaran, entre d’altres coses?...