mon

Ja no ens calen metaversos, distòpies, o futurs tipus Snowcrash, Blade Runner o Terminator: ja els tenim aquí. No cal pensar en llunyans mons desèrtics, o en megacorporacions que dominen l’univers, en sistemes de govern on el capitalisme tot ho devora, menys les elits governants, o en matrius que ens distreuen mentre ens endollen i ens treuen l’energia. Només cal mirar les notícies, veure com està el món, la tecnologia, l’economia i la societat, de què parlem, què pensem, com actuem i reaccionem, i veurem tots i cada un dels reflexos que es despleguen en novel·les futuristes o de ciència-ficció....

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?...

Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any. Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra....

Acabem l’any. Diaris, revistes i televisions fan resums, llistes de fets i llocs, simplificacions d’un món tan complex com sempre, visions fugisseres segons l’impacte mediàtic. Google ens mostra les paraules més buscades, el món segons les cerques, interpretant els nostre interessos. Twitter ensenya les converses d’un món suposadament global. Facebook indica el que creu que ha estat el millor del teu anys segons la imatge que tu has volgut mostrar: una imatge d’una imatge, un joc de miralls digital....

Dades, fluxos, connectivitat, xarxes. Es dilueixen les fronteres, es torna més fluid el món, conquerit pel ciberespai? No us enganyeu. Aixetes, tanques, reixes i murs: continua essent un lloc ben físic.

En un article recent a Time, Kaplan reivindica el retorn de la geopolítica tradicional, lligada als blocs, els interessos nacionals, els recursos naturals i la força militar. Parla d’equilibris, de blocs, d’àrees d’interès, d’aliances, i de països totalment en crisi (en guerra) interna, de com tot això no marxa i que moments històrics com la Unió Europea poden no ser la norma. Tot un tractat ràpid de geopolítica clàssica per treure’ns la bena dels ulls als il·lusos que se’ls hagi acudit pensar en el triomf de la democràcia arreu del planeta, en l’exemple europeu a seguir o en en les qualitats regeneradores, internacionalitzadores i pacificadores de la xarxa....

Ahir em demanava perquè els soldats d’un país desèrtic com el Iemen porten uniforme de camuflatge de color verd… però potser tampoc no cal donar-hi gaires voltes: hi ha exèrcits que no son pas per defensar el país o per combatre en guerres, son exèrcits que serveixen únicament per controlar el país, per sotmetre’l a la voluntat del govern. I per això no cal gaire camuflatge, més aviat al contrari: com més es vegi la presència militar, més clar queda qui porta les regnes....