Les nostres ciutats son deserts. No és només l’efecte illa de calor, el formigó que ens foragita, el de vegades desastrós urbanisme que no facilita la vida o l’alienació de l’entorn. Hem construït les ciutats modernes d’esquena al terreny, no ja al territori que l’envolta, si no al terreny on son. Hem aïllat amb ciment, totxos i asfalt unes superfícies immenses, on ja podem parlar de percentuals d’un dígit sobre el territori total del país (un 2....
El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia....
Plou. Poc, però plou. I tota aquesta aigua que cau se’n va directament a la claveguera, on es barreja amb la resta d’aigües grises, negres i de més colors. No hi hauria manera d’aprofitar tota aquesta aigua? No es podria aprofitar l’aigua que cau directament a les teulades i sobre el paviment? Quina superfície pavimentada, coberta, tenen les nostres ciutats? Perquè no aprofitem tot allò que cau sobre les teulades i ho derivem cap a dipòsits subterranis?...