politica

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà. Aquella guerra es va acabar amb la Pau de Westfàlia, on es van definir els conceptes en els que s’ha basat l’ordre internacional des d’aleshores: l’equilibri entre països, la separació entre política externa i interna, la no ingerència en polítiques internes… de fet, tot el que Putin ha acabat d’esborrar amb la invasió d’Ucraïna i que ja porta temps fent a Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i d’altres espais post-soviètics....

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies. Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió....

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures. Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és....

La gran majoria de polítics no fan de polítics: fan de caps de tribu, d’animadors dels seus seguidors, de hooligan de grada… per desgràcia per tothom. Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític. A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”....

Avui a La Contra de La Vanguardia en Raimund Herder diu: […] Sin razonamiento no es posible la democracia. Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales. Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia. ¿Por qué? Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos....

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions. Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius....

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?...