privacitat

Originalment la xarxa era un conjunt de subxarxes i pàgines totalment distribuïdes, servidors i més servidors de pàgines web, aïllats un dels altres, que enllaçaven aquestes planes mitjançant un conjunt d’adreces comunes, però sense cap punt central. El mateix passava amb altres serveis, com el correu o l’ftp, o posteriorment, les famoses xarxes p2p. En aquest context van començar a sortir els primers motors de cerca, catalogant i indexant contingut extern, i dirigint els seus usuaris a les pàgines on aquest estava....

Snowden, el projecte PRISM i la NSA. Els serveis d’inteligència de mig mon que monitoritzen la xarxa (ens escandalitzem dels USA, però que deuen saber russos, xinesos, alemanys i britànics, per dir-ne alguns), les operadores que també voldrien tenir part del pastís. La Patriot Act i derivades, les lleis que no protegeixen la nostra privacitat ni intimitat o que restringeixen la compartició d’informació. La identificació, errònia i perniciosa, entre privacitat i ocultació (qui no fa res dolent no té res per ocultar, diuen)....

Com que a l’estiu tenim més temps per tot, apunto uns quants enllaços per llegir i veure: “De las naciones a las redes”, de Pere Quintana, Arnau Fuentes, David de Ugarte i Enrique Gómez: de com la xarxa pot canviar els vincles, el sentiment de pertanyença a un grup i, en definitiva, la societat. “La sociedad de control”, de José Alcántara. Arguments raonats per defensar la privacitat i, en definitiva, la llibertat en una societat fàcilment hipercontrolable....

Estats Units espia els seus propis ciutadans i d’arreu del món mitjançant el programa PRISMA: furga en les dades que li proporcionen les xarxes socials i fins i tot en les xarxes de les operadores de comunicació, arreu, ho veu tot. Ara ja no és doncs només un tema del perfilat que ens poden fer a les dades socials i la nostra activitat, de ser el producte i no el client, ara sembla que cada vegada més el somni del gran germà orwellià, el govern vigilant, el tenim aquí....

Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS. La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google....

Cada vegada compartim més continguts i dades nostres sobre xarxes i serveis de tercers, pugem les nostres fotos a serveis en línia o deixem els nostres documents en magatzems fora del nostre ordinador, a la xarxa, al núvol, aquella mena d’entitat omnipresent on tot hi cap i d’on tot surt… És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment....

L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació. Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.:...