religio

En Pere ha publicat dues petites joies sobre la convivència entre religió i ciència, que partint (sembla) de punts de vista contraposats, es complementen meravellosament: El científic no pot deixar perdre la capacitat de sorprendre’s, de trobar coses més enllà del seu coneixement. El religiós ha de veure el món com és, no interpretar-lo mitjançant el dogma i la literalitat. Tancar-se en les pròpies idees i visions del món, voler que tot quadri amb les nostres idees preconcebudes, ens allunya de poder veure les coses com realment són: un conjunt inabastable, pendent de descobrir gairebé en la seva totalitat, i amb múltiples lectures, però a diferents nivells....

Els conservadors cristians (no només els catòlics) s’oposen a l’ús del preservatiu i a la planificació familiar, segueixen confiant en el medieval sentit de la castedat o bé en la bona voluntat de Déu per donar-nos seny. Mentrestant, els ultraconservadors clergues xiïtes de l’Iran impulsen la planificació familiar per evitar una societat de pobres sense feina i gairebé sense educació. No tot és blanc o negre, així que potser hauríem de començar a obrir una mica la ment, revisar les nostres idees i imatges preestablertes i començar a remar tots en la mateixa direcció....

Arrel de l’assumpte de les caricatures, vaig llegir ahir un post del blog d’en Vicent Partal on s’alegrava de la feina feta i dels ponts que es podien crear entre persones i cultures parlant tranquilament. Alguns dels comentaris del mateix post, en canvi, eran una altra cosa. Una de freda i una de calenta. I en aquest mateix blog, m’he trobat un comentari que també està publicat com un post a un altre blog, i que parla de la intransigència (o dels intransigents, en aquest cas)....