Que AirBnB ja no és un servei entre particulars està claríssim per tothom, i que espavilats, màfies, cara-dures (re-llogaters i propietaris que redescobreixen la oportunitat perduda) i demés s’hi han pujat al carro, també. Si pel camí pugen els preus del lloguer, fem fora a la gent d’on han viscut sempre i convertim les ciutats i pobles més “vendibles” en parcs temàtics, doncs què hi farem, és el progrés....
Serendípia. Fullejant, em trobo unes quantes perles en una entrevista a Jaume Miranda: parla principalment de mapes i territori, però hi ha alguns pensaments interessants: Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses....
De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació. Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius....
Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut....
La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes. Algunes idees a destacar (relacionades entre elles): La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències, El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana....
Els mapes son molt més que una representació del món, una plasmació de la geografia que ens envolta. Sobre els mapes podem representar accidents geogràfics, però també fronteres, ciutats, llengües, aconteixements històrics, fluxes de població i influències: ens ajuden a entendre millor el que ens envolta. Però com tota representació, són també una projecció: dibuixem un mapa d’una manera o d’una altra, i entendrem el món de maneres molt diferents....
La xarxa ja no és el que era, deia fa un dies, perquè nosaltres també hem canviat; volíem ser mumis, centrals d’idees i nexes de discussió, fluxos de dades continus, i ens hem acabat transformant en una presència mediatitzada i massificada en mil jardinets privats on entrem, diem o ensenyem alguna cosa i esperem el manà dels likes… Però si la xarxa ha crescut i canviat, nosaltres també: la nostra disponibilitat de temps no és la mateixa, les preocupacions tampoc, les ocupacions tampoc....