tecnologia

Llegeixo amb molt d’interès el que explica en Josep Maria Quintana sobre la decisió d’abandonar l’ensenyament obligatori de l’escriptura manual als Estats Units. Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador. El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió....

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents? Al blog d’en Pere trobo que Nicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent?...

Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa. Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer....

La gent de Webmonkey es demanen a Twitter si pagaries 3 dòlars per una aplicació Twitter que no deixés passar els tweets patrocinats. Jo segurament els pagaria, si no vull desvirtuar la informació que m’arriba de la meva xarxa, que baso en la confiança que tinc en el criteri de les meves fonts. Si començo a pensar que el criteri de les meves fonts no és imparcial o totalment personal, si no que està “contaminat” per interessos econòmics, malament....

Amb l’ús de connexions de banda ampla i serveis gratuïts de correu sense quotes d’espai (o gairebé inabastables), la gent s’ha acostumat a enviar adjunts gegants als correus. Tampoc és tant costós ni difícil comprimir un arxiu, i toca molt els nassos baixar-te una imatge tiff de l’escanejat d’una impressió d’un correu, la veritat. No podrien detectar els clients de correu el tamany dels adjunts i comprimir-los descomprimir-los automàticament, conforme s’envien i es reben?...

Estem acostumats a interactuar amb l’ordinador apretant botonets a la pantalla, desplegant llistes, amagant o mostrant finestres o tabuladors, i costums iguals o similars els hem traspassat al món del web: influenciats per l’entorn gràfic que ens envolta i pels consells dels entesos sobre com funcionen millor les interfícies d’usuari, no ens movem de determinats elements gràfics, que sempre són els mateixos, els disfressem com els disfressem: botons, desplegables, enllaços, tabuladors, finestres…...

Perquè han de tenir un teclat i una pantalla que es tanca i ja està? Combinant tecnologies ja existents i amb una mica d’imaginació, es poden crear màquines que semblaven a anys lluny del mercat. A The Reader descobreixo i em meravello de la imaginació d’alguns: el que es projecta per a la segona generació del XO: ordinador portàtil, baix consum, interconnexió a xarxa, tacte suau, conversió a lector de llibres, pantalla tàctil que es pot fer servir com un teclat… no és res de nou, tot plegat....