twitter

Els serveis que anomenem xarxes socials son, per definició del propi negoci, tancats. De fet, tendeixen no només a ser tancats, sino a absorbir tot el que poden dels altres, a menjar-se el terreny per quedar-se amb tota l’atenció i el temps dels usuaris. Vist així, que aquests serveis es plantegin ser interoperables entre ells és bastant poc probable. És prou conegut l’exemple del correu electrònic, on diferents proveïdors ofereixen el mateix servei, i tu pots enviar i rebre correu de qualsevol altre proveïdor… Correcte, però no vàlid perquè els proveïdors de xarxes socials no ofereixen un servei estàndar, ofereixen la SEVA xarxa social, amb continguts i característiques diferents de les altres, i sense ganes d’interactuar-hi (per més que gairebé tothom estigui repetit a les mateixes, a grosso modo)...

Sabem que passem massa temps a les xarxes socials, que estan dissenyades per retenir-nos tant com puguin, que lluitar contra la inèrcia dels costums o contra les gratificacions dels likes -o similars- requereix força de voluntat, que potser no ens informen de la millor o més objectiva manera o tenim por de quedar fora de joc, de perdre’ns alguna cosa o de no estar en contacte amb la nostra gent (sabem que no serà així, que és molt més artificial del que sembla)… però hi seguim, fins que alguna cosa ens ho fa replantejar o mirar-nos-ho de més lluny....

S’ha parlat i es parlarà moltíssim de la compra de Twitter per part d’Elon Musk, del que suposa per la pròpia xarxa, dels plans que en té (o de si en té algun), de les conseqüències per a la democràcia i per si empitjorarà el diàleg, si creixeran els trolls i l’extremisme, del creixement bestial que està havent en altres xarxes (sobretot els servidors federats de Mastodon), de l’ego superlatiu d’en Musk, o de si hauria d’haver-hi un substitut -europeu- a Twitter (!...

Twitter canvia l’estrella dels favorits per un cor de m’agrada i els usuaris ens hem revolucionat… perquè no ens agrada aquest cor. Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla… Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari: L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…) Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook....

< Més d’una vegada m’he plantejat si estar a diferents xarxes socials ha de ser redundant: al cap i a la fi, tot son xarxes socials, no? Seguidors, amics, coneguts (només falten els saludats, per citar en Plà); llegir, compartir o retuitar, escriure o comentar; diferents noms per coses molt similars. Però a mesura que les utilitzo, ho faig de manera diferent: correu electrònic: converses llargues, intercanvi d’opinions, discussions, compartició d’idees Twitter: intercanvi d’idees, enllaços, petites converses ràpides Facebook: saber una mica dels altres, ignorar olímpicament jocs i aplicacions Google+: encara no sé ben bé per a què la faig servir!...

Al twitter s’hi respira molta mala llet. Sembla que el temps real és per a gent emprenyada. Mala cosa. @pqs, 2013-5-19 10:22:16 Coincideixo amb en Pere. Twitter és un mitja instantani, ràpid, molt donat a establir converses. Però aquesta facilitat per accedir-hi, per mantenir la conversa i respondre fa que moltes vegades no ens pensem gaire el que diem, i que entrem en una espirarl d’estira-i-arronses amb algú o que deixem anar quelcom per una notícia que hem vist: ho veiem, ho comentem, talment com si estiguessim fent el cafè… però no estem fent el cafè, o no sols: allò que hem dit queda escrit, reflectit i pot contestar-se o reenviar-se, també al moment....

Com es construirà la nostra història en el futur? Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia?...