web

Ha de ser difícil ser un motor de cerca, i no em refereixo pas a les empreses que els fan anar, els googles o bings o altres d’aquesta nostra xarxa, no… Em refereixo a la humil peça de software que ha d’anar web per web, plana per plana, recollint informació, indexant-la, arreglant-la i entenen-la per posar-la a disposició d’altres que després en faràn vés-a-saber quin ús. Aquests herois anònims de la xarxa han d’enfrontar-se, ara i adés, a legions de programadors web amb poca idea o menys ganes, a suposades empreses expertes en la web que després fan planes que fa por veure-les, a continguts que no tenen cap tipus d’organització ni ordre, a planes sense cap jerarquia ni metadades o que contenen tones de pseudoscripts generats per programes d’edició (que no se us passi pel cap modificar aquests codis a mà!...

Avui fa 30 anys de web, 30 que en Tim Berners-Lee va arrencar l’hipertext que avui ens enllaça tots. Que la web que tenim no és la que pensàvem que tindriem, que les utopíes que buscàvem no les trobarem, i que la xarxa s’ha acabat fent a imatge del món real, amb els seus defectes i interessos, i ara ja forma part del mateix, és quelcom que no és novetat....

Seran les empreses com Google o Apple els nous mitjancers del món digital? Versvs ens explica molt bé l’estratègia de tots dos de, amb l’excusa de l’experiència d’usuari, o donar més representativitat a les pàgines, o millor la usabilitat o similar, posicionar els seus navegadors com el centre de referència per accedir a la web. Els antics portals que pretenien ser el centre d’entrada a la xarxa, i que eren grans maremàgnums de coses diferents van donar pas a portals personalitzats de les empreses (recordeu iGoogle?...

La digitalització gairebé total de la nostra societat és un fet, i que per tant això permet rastrejar qualsevol cosa que es faci o digui, qualsevol contacte entre persones i fins i tot allò que es diu i es fa en qualsevol moment també l’és. L’efecte panòptic de tot plegat és brutal: la temptació de controlar tot el que fan els usuaris com a futurs compradors per perfilar-los i oferir-los tot allò que els pogui temptar i els faci gastar per part de les empreses, i la possibilitat de controlar qualsevol dissidència en règims no democràtics és, també, irresistible....

La xarxa profunda és bàsicament un gran conjunt d’informació fora de l’abast dels accessos convencionals: un volum d’informació unes quantes vegades major que al que podem arribar via cercadors o URLs clàssiques: informació de bases de dades, llocs vells no esborrats, llocs amb accés via contrasenya. Informació normal, no directament accessible… en general. Però si la web és una extensió més de la nostra societat, incorpora també els seus vicis i defectes: tot allò que es pogués trobar en carrerons foscos o en veu baixa es pot trobar també a la xarxa....

La web és un oceà d’informació. Quan hi naveguem, però, només anem per la superfície i la resta queda, en gran part, amagada als nostres ulls: l’anomenada Internet Profunda conté uns quants ordres de magnitud de dades més que la web navegable. Darrere d’aquest nom tan sonor, però, no s’hi amaga exactament un gran misteri, o només una zona fosca… hi ha fins i tot informació que no es podria ni considerar amagada: senzillament no està indexada pels cercadors (que això moltes vegades sigui equivalent a que no surt als resultats de cerca i per tant el comú dels mortals no ho trobem, és una altra cosa), o està darrere de protocols que no usen els navegadors:...

El pressupost i la disponibilitat de fons en un projecte no son, ni de lluny, garantia que tot sortirà bé. És important, és clar. Però és encara més important per aconseguir l’èxit una bona programació de tasques, un bon equip i l’establiment d’uns objectius assolibles. Un article a Time i la newsletter de Experts Exchange sobre els problemes del lloc Healthcare.gov del govern americà son potser l’últim i un del més representatius dels exemples (des de pressupostos creixents fins a una pobre codificació, passant per una sembla que inexistent coordinació), però no l’únic....