xarxa

Usar els serveis propis del govern com una plataforma que pugui ser usada per tercers és una molt bona idea. En Dave Briggs explica i expandeix una idea inicial del Servei Digital del Govern Britànic en aquest sentit. Si utilitzem les diferents peces que componen els diferents sistemes com elements intercanviables que poden ser usats en diversos llocs, en comptes de repetir funcionalitats en sistemes verticals, estalviem despeses, reduim temps i facilitem el manteniment....

Les protestes pacífiques a Hong Kong demanant poder votar han de tenir descol·locats els dirigents xinesos: quan fa poc del 25è aniversari de Tiananmen, en un país que va escollir tancar-se (d’una manera sagnant), i que segueix sense acceptar desafiaments al poder establert (al que poc li queda de comunista) li surt de sobte un moviment demanant democràcia (en un territori que, colonialment, no havia estat mai democràtic) i que, a sobre, es comunica i coordina amb una aplicació que esquiva també el control centralitzat de la xarxa en aquell país....

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda. En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més....

Big Data triomfarà (està triomfant) com a generador de grans volums de negoci, Open Data no (i trigarà a fer-ho). Big Data té darrere tot l’interès econòmic de les empreses: permet comercialitzar amb un producte (la informació), donar-li valor, modificar-lo i revendre’l. I si saps posar-li un embolcall ben maco (una presentació visual resultona), encara ven més. Open Data és, a dia d’avui, una opció política i un intent d’obertura de (bàsicament) l’administració i de generació d’oportunitats de negoci, basat en el retorn i el re-aprofitament de dades públiques....

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític) El dubte, però, és si això serà realment possible....

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor. La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar. RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia....

La digitalització gairebé total de la nostra societat és un fet, i que per tant això permet rastrejar qualsevol cosa que es faci o digui, qualsevol contacte entre persones i fins i tot allò que es diu i es fa en qualsevol moment també l’és. L’efecte panòptic de tot plegat és brutal: la temptació de controlar tot el que fan els usuaris com a futurs compradors per perfilar-los i oferir-los tot allò que els pogui temptar i els faci gastar per part de les empreses, i la possibilitat de controlar qualsevol dissidència en règims no democràtics és, també, irresistible....