
Avui el Voyager 1, a les 11:16:07 (horari local, 10:16:07 UTC), arribarà a la distància d’un dia llumde la Terra, en el seu viatge sense fi per l’espai.
És l’objecte creat per la humanitat que ha arribat més lluny, i ja fa temps que ha sortit a l’espai interestel·lar, més enllà del periheli solar, la marca que indica on s’acaba el nostre sistema solar, el punt màxim on arriba la influència del sol.
Fa 49 anys terrestres que viatja1: una càpsula del temps tecnològica, una proesa tècnica d’on encara rebem dades i ens comuniquem, una mostra d’enginyeria i ciència ben aplicades, un ambaixador de la millor versió de qui som.
Què ha passat en aquest dia llum a la Terra? Tot ha canviat moltíssim: la política, les fronteres, la tecnologia, el clima, la humanitat mateixa. El planeta d’on va sortir ja no és el planeta que hi ha ara: ha passat també molt ràpid aquest dia llum a la Terra? Sembla que si.
I vosaltres, quan fa, que esteu vius? Un dia llum? Mig dia llum, potser? O més d’un dia? Què heu fet, què us ha passat, què heu viscut, mentre aquesta petita nau viatjava per l’espai, en el seu moment congelat?
Poques vegades tenim la oportunitat de comparar aquestes mides astronòmiques, increïblement immenses, amb alguna cosa que podem mesurar personalment, com les nostres vides: produeix una sensació de vertigen molt bèstia, pensar en tot el que ens ha passat durant aquesta fracció de temps-llum.
Ara pensem en com de petits ens veiem en la famosa foto del pàl·lid punt blau 2: què petita es veia la Terra, i com estava ja de lluny. I en aquell minúscul punt blau, passem les nostres vides, un dia-llum, dos màxim, en l’Univers. Un parpalleig universal.
Tornem al nostre viatger, que arriba a una fita meravellosa. I hem tingut la oportunitat de viure-ho i veure-ho: no és poc.
La seva missió original només havia de durar 4 anys. ↩︎
Foto que la mateixa Voyager 1 va fer el 14 de febrer de 1990. ↩︎