Gran part de l’estratègia de comunicació de les nostres administracions públiques depèn de xarxes socials privades, subjectes a criteris tan volàtils com particulars, i amb interessos aliens o desvinculats d’una comunicació neutra.
El famós algorisme1 que gestiona el que els usuaris veuen no és neutre, com ja sabem de fa temps. La novetat és que a llocs com X la intervenció és cada cop més descarada, clarament política.
Els atacs de Musk o l’intervencionisme descarat de Trump contra la Unió Europea ho fan molt evident, però això és només l’últim moviment d’una deriva que va començar amb l’eliminació de controls i filtres, la comercialització sense garanties d’identitats verificades o l’eliminació de “despeses innecessàries” (recordem les eliminacions dels consells d’ètica de Facebook o Twitter, el tancament d’accés a institucions i grups que controlaven discursos d’odi o el canvi de criteri -monetari- pels comprovadors de Twitter), o l’us massiu (no regulat ni controlat, obertament permès) d’exèrcits de bots per generar opinió (i l’ús de la paraula exèrcit no és casual, aquí) i influir en la opinió pública i les eleccions… amb els resultats que estem veient en les últimes eleccions a Amèrica o als diferents estats europeus. Tot plegat, moviments polítics que acaben fent una gran pinça coordinada contra la UE, però també tot un seguit d’accions que impacten directament en el tipus d’informació i missatges interessats que rebem tothom, afectant la política, si, però també la educació i la convivència i generant tensions socials artificials.
Aquest últims dies s’ha tornat a parlar de la necessitat de marxar d’aquestes xarxes per part de governs i administracions, per no legitimar-les o perquè no siguin un terreny de batalla electrònic contra Europa, amb les regles de joc trucades:
La fuerza de Musk, donde el sudafricano deposita todas sus esperanzas, es X y su relevancia informativa. Una relevancia que deriva no de su número de usuarios (permanentemente en descenso) sino de la dependencia que instituciones, políticos y medios tienen de la plataforma. Y es una dependencia justificada. Mal que bien, el lenguaje político de nuestro tiempo se ha montado en Twitter, así como carreras enteras en política, tanto detrás como delante de las cámaras. No es algo, dicen, que se pueda abandonar de la noche a la mañana.
Urgeix doncs tornar a parlar de la necessitat de sobirania digital, de tenir una veu pròpia a la xarxa, no només com persones individuals, si no com a societat, de quina els governs, en una part important, en son representants. Si els governs han de ser, per definició, de tots, independents, i buscant el bé comú, no poden dependre d’empreses privades amb capacitat de modificar o amplificar determinats missatges:
In any free society, it is the right of every citizen to access and comment on the news, decisions, and reasonings of their government. We believe it is a government’s responsibility to ensure this right for its constituents. Public institutions should communicate with their citizens on open platforms, not ones that require creating an account and sending personal data to a self-serving tech company.
Si fa tres anys era interessant que les administracions públiques estiguessin al fedivers, ara és ja urgent i necessari.
Esperem que els gestors de la cosa pública ho sàpiguen veure, ho entenguin: si creiem en el projecte Europeu, cal marxar d’un servei obertament hostil i que s’aprofita de les dependències generades durant anys.
Cal aconseguir crear una estructura lliure i autogestionada2 per hostatjar els comptes d’ajuntaments, consells comarcals, la Generalitat i el que calgui. La Comissió Europea ja té compte a Mastodon, per exemple. I qualsevol ho pot consultar, tinguis compte en qualsevol servidor de Mastodon o no.
Que sigui la xarxa de referència, visitable i oberta per tothom, sense mitjancers ni interessos ni algorismes: una línia de temps simple. Ves, fins i tot podria servir per posar una mica d’ordre en les milers de comptes de diferents xarxes socials que hi deu haver, comptant amb departaments, serveis, sub-serveis, projectes, iniciatives i demés… comptes que moltes vegades queden inactius després d’un temps d’ús.
Si, a més, els polítics i les polítiques, a nivell personal, també hi volen ser, fantàstic: això també seria una missatge prou significatiu. Ja hi ha campanyes proposant-ho.
No n’és un de sol, d’algorisme: son diversos i molt complexes, amb moltíssims paràmetres d’entrada i gestionant moltísimes dades, però per simplificació, diguem-ne “l’algorisme”. ↩︎
No és gaire complex, a nivell informàtic. I es podria establir com una federació de servidors, o per simplificar, un sol servidor que hostatgés els comptes de diferents administracions. ↩︎