Tim O’Reilly comenta sobre el fet que Califòrnia actúa, de vegades, com una nació-estat: és, per si sola, una de les economies més importants dels Estats Units (si no la més important), i és coneguda arreu del món, fins i tot el seu governador ha parlat a la tribuna de les Nacions Unides i parla de tu a tu amb caps d’Estat; té, fins i tot, zones molt diferenciades entre elles: Los Ángeles és una megalòpoli totalment diferent de San Francisco, i la zona interior no té res a veure amb la costa*.

Tot i així, la República de California no és independent, pertany als Estats Units, però és capaç de mantenir una imatge única, fins i tot podrí­em dir que independent: així, quan convé és part dels Estats Units, i quan convé, pot actuar per si sola o fins i tot emprar polítiques contràries o més avançades que les del govern federal.

Vist això, em pregunto: no estarem equivocant els catalans el debat? És realment la independència cap a on ens interessa anar, o tenint reconeixement internacional dintre d’un estat federal ja en tindríem prou? Ens interessa més poder anar amb un document d’identitat català o que a tot el món coneguin Catalunya i la seva societat? (cosa que implicaria que la nostra societat, el nostre país, és prou avançat com per servir de model, perquè, al cap i a la fi, Tuvalu és independent i deuen tenir DNI, però algú els coneix?)

-–

* Al llibre “The nine nations of North America” (enllaç a la wikipedia, també hi ha un blog) es parla de la teoria de les nou nacions (o societats) que componen la societat americana, i s’esmenten idees similars (via Vicent Partal).

Comments:

marinetix - Oct 1, 2007

Interessant reflexió! Però no sé si ni així, ni amb l’estat federal, convencerí­em als que proclamen als 4 vents que “Espaí±a se rompe!” per culpa dels nacionalismes.. qu de fet són els mateixos que encarreguen lletres patriòtiques i sentimentals per a l’Himno Nacional. Bones vacances!

Manel - Oct 1, 2007

Buf, no, no, aquests no els treus de la seva caverna ni anant a buscar-los. Jo m’ho mirava des d’una perspectiva únicament catalana, si tenim en compte factors externs, com el que tu dius, la cosa es complica… i molt. El que és clar és que no som els únics que han de canviar de pensament… es més, potser no hauríem ni de ser els primers ;·)

Joan Rovira - Oct 6, 2007

Crec que apuntes en la bona direcció: Espanya com a “vector”… I pista i a córrer, i d’aquí a dues o tres generacions en tornem a parlar…

Manel - Oct 6, 2007

De fet, Joan, tant és si el vector és Espanya o Europa: s’han de mancomunar esforí§os i alhora mantenir les distàncies, reconèixer el canvi a la nostra societat però també que ens reconeguin a nosaltres. No sé, si en últim lloc, estem parlant d’una qí¼estió de respecte vers l’altre. El dia que tothom ho tingui clar, d’aquí­ i d’allà, ja haurem guanyat molt.