La societat tira cap a una banda, i el capital cap a una altra.

A mesura que s’apropa el l’entronització de Trump i es desferma i desacomplexa el discurs econòmic totalment neo-liberal (i la paraula es queda curta) i radicalment extremista de dretes de Musk a ambdues bandes de l’Atlàntic, amb el suport sense complexos a l’extrema dreta europea, els poders econòmics (antics i nous: el financer i el tecnològic) es freguen les mans i deixen anar llast, es treuen despeses per ells innecessàries, que no aporten res al que ells busquen: la maximització del benefici.

No només les tecnològiques s’apressen a fer donacions per la cerimònia del proper 20 de gener (i els amos de les tecnològiques tenen altes moltes empreses i mitjans de comunicació), o a treure’s llast tancant verificadors (usant terminis de neollengüa trumpista com que es podia exercir la censura)… el capital tradicional del vell món financer (encara ben poderós, però no tan donat a xous mediàtics) també aprofita les aigües remogudes per intentar pescar: ara no estan de moda les aliances climàtiques, abandonem-les, que al nou xèrif no li agraden.

Malts temps per al planeta en moments en què més pinya hem de fer.

Mentrestant, en el mateix món en que viuen i on fan anar el seu poder les tecnològiques, cada vegada més particulars i entitats abandonen les plataformes centralitzades, puntualment, o coordinades i a grans blocs: actors amb pes com alguns diaris, universitats, entitats ecologistes o grans ciutats, que poden arrossegar moltes altres persones darrere seu.

Temps estranys, de confrontacions i tensions, de marcar les direccions en les nostres societats occidentals, mantenint unes democràcies obertes, o deixant-nos caure cap al pendent del populisme i la pèrdua de llibertats. Temps difícils per unes societats que son de les poques del món que es poden permetre aquestes lluites amb garanties de llibertat.