La terra i el món se’ns cremen i els oceans i les mars bullen.
Comencem a veure-li les orelles al llop1, però seguim entestats en un urbanisme que fa que les nostres ciutats siguin deserts climàtics i ecològics, construïm arreu, abandonem el camp i venerem els arbres i els parcs naturals com intocables, només pel gaudi i el passeig, perquè les normes establertes deixen fer-hi ben poc. Sembla que la natura i el rural és el jardí ideal de cap de setmana, el rerapaís que ha d’estar perfecte i on s’està fresquet. I la cosa no és així.
Ens cal un canvi a nivell cultural2, oblidant la visió urbanita, creixentista i només de gaudi de la natura:
- escoltem qui sap del clima i de solucions
- escoltem qui viu i n’intenta viure
- canviem la forma de relacionar-nos amb el nostre entorn (els no-paisatges que envolten les ciutats son un exemple)
- renaturalitzem les nostres ciutats: portem la natura a la ciutat, no la ciutat a la natura (ai, les urbanitzacions)
- conservem la natura, però permetem que s’hi pugui viure, que sigui un paisatge humà. Portem milers d’anys humanitzant el paisatge, i dos o tres centenars oblidant-nos de com gestionar-lo, de com viure-hi amb ell.
Malmetent una mica la Llei de Conway, els nostres sistemes urbanístics, econòmics i normatius reflecteixen la nostra visió alienada de la natura i el món. Per això ens cal un canvi cultural, profund, que modifiqui els sistemes de funcionament social. No és fàcil, però si hem arribat aquí, també podem anar cap a un altre lloc, espero.
Tot i que anem tard: ja no tenim un canvi climàtic, tenim un clima canviat ↩︎
Arnau Urgell fa un bon resum d’alguns punts clau de gestió al butlletí Impacte. ↩︎