La cosa aquesta de la informàtica, que és tan etèria i tan del núvol i tan com lleugera, però que consumeix energia i recursos com la més terrenal de les indústries, és que no tenim una manera gràfica fàcil de fer veure el que gasta, contamina o consumeix (que son termes molt relacionats i mig sinònims, pel que ens ocupa).

A tu et fan al costat d’on vius un mega-centre de dades o un magatzem d’Amazon i allò es veu d’una hora lluny. I quan comença a fer soroll, veus cables que entren, o camions i furgonetes que entren i surten… allò ja fa pinta que ocupa molt d’espai, molt de ciment, i molt de tot (altra cosa és que ho vulguem veure, t’ho dissimulin en un polígon industrial agonitzant o ben lluny de les ciutats grosses).

Però les cerques per internet, les preguntes a la IA, l’scroll infinit d’Instagram, el short de Youtube o el que pesa una pàgina hiperinflada, això no tens manera de saber-ho, ni d’intuir-ho. Un got d’aigua? Mig? Una piscina olímpica? Quanta energia?

Com podem saber quin cost ambiental té la nostra vida digital? Les nostres cerques, preguntes, visites o visionats? A què equival sobre el que necessiten altres especies del planeta que compartim?

El Digital Impact for Species et dóna els números en impactes d’aigua, CO² i energia, i t’ho compara amb el que fan alguns animals del planeta.

Si ho proves amb alguns dels sites que acostumes a visitar et fas creus del que és veure una pàgina, no hi ha res innocu. Necessitem més eines com aquesta, i més conscienciació, de tothom.

Entre els professionals de la cosa informàtica, hauriem de començar a pensar més en la informàtica frugal, en desenvolupar i desplegar aplicacions amb menys recursos (no ens hauria de valdre afegir les llibreries dels frameworks de torn que usem perquè l’eina automàtica així ens ho diu, o hauriem de poder-ho fer de manera més afinada), o en usar programes Frankenstein (una interfície comuna que agrupa un seguit d’aplicacions antigues mal connectades) o versions renovades i apedaçades de software la base del qual no s’ha tocat en anys, creixent capa sobre capa. Malauradament, el món no pensa així, ni es mou així, ni et dóna el temps d’afinar tant, de fer uns programes més acurats, si no és en entorns molt específics, o de buscar les opcions més acurades. La informàtica frugal també va d’això, de repensar tot el model, de fer-lo més local: les eines les tenim, permetem els artesans que tenim a prop que hi treballin.

És llàstima, quan existeixen versions de llenguatges de programació i d’aplicacions ben fetes, que redueixen l’ús de cicles de computació moltíssim i/o que optimitzen l’ús dels recursos, que encara no les aprofitem: hem de lluitar contra la paradoxa de Jevons també a la programació.

Encolomar programes o webs que fan moltes coses amb botons i efectes molt xulos (superflus) té un pes, i gros. I en informàtica, pesar vol dir que mou molts bits, que son energia (i energia és contaminació i aigua en el món físic). Però és sempre necessari tot això? Si ajuda, endavant; si son afegits per fer maco, traiem-los, aprimem el producte final i fem-lo útil i bonic, però no ensucrat. Prou de fórmules millorades com als productes alimentaris.

Potser si des de l’Administració es comencen a fer servir criteris d’aquest tipus es pot començar a conscienciar als proveïdors a que ho tinguin en compte, ni que sigui a cop d’euro per fer-se amb els contractes. No serà fàcil aplicar aquests criteris, ni definir-los, però potser seria un lloc on començar.

Ara bé, no carreguem només contra els informàtics: publicistes, generadors de contingut, usuaris que necessiten tenir automatitzada la tasca que fan cada 100 anys, hi ha tot un seguit de col·lectius que influeixen en el disseny bufat i en les necessitats augmentades de les aplicacions.

Tirant de tòpic, tot el que pugui ser software, serà software. Així que tot el que se li hagi de demanar al software, hauria de tenir aquest criteri d’eficiència i de minimalisme per encarrilar-nos en la bona via, en minimitzar el consum i l’impacte.

Però a veure qui comença si el de l’empresa del costat no ho fa i la seva web té més efectes, o si cal penjar moltes fotos del polític de torn, o les consultes a la base de dades no s’han polit o no s’han afegit índex i claus allà on toca perquè total, posa-li més CPUs que així ja xuta bé el programa.

Amb l’impacte que té tot allò que envolta el món del software avui en dia, ens ho hem de començar a mirar.