Contínuament xerrem: xats, correu, xarxes socials. Fem comentaris, likes, ens els fan i ens els deixen… i tot quedà allà, suposadament al nostre abast, als nostres telèfons o ordinadors.

Però quantes vegades repassem tot allò que hem anat “parlant”? Gairebé mai esborrem. Potser no usem o marxem d’algun servei, però difícilment ens donem de baixa o esborrem les dades. Fer-ho és gairebé com un acte militant, de reafirmació, molt conscient.

I ho fem molt poques vegades, és més fàcil deixar d’usar una cosa, que quedi allà.

Fins i tot en allò que fem servir, no en fem neteja, no esborrem, no filtrem allò que podria ser rellevant, important per nosaltres i que si que val la pena guardar.

Patim una barreja estranya de Diògenes digital i de FOMO propi, no fos cas que perdem quelcom que fa anys que no mirem i que ni recordem que tenim.

És com si volguéssim guardar i gravar tot allò que diem… però és realment tan important? Com em deia un amic avui, “no anem amb gravadores enregistrant les converses en bars i restaurants”, perquè doncs si que ho fem amb el que escrivim?

Ja no és que això deixi un rastre digital, més o menys evident, el fet és quina importància donem nosaltres mateixos a tot allò que diem: si ho guardem tot, és que tot té la mateixa importància: com més gran el volum, més petita la importància.

En el món real, en la comunicació diària i oral, no recordem totes les converses: només les que, per un motiu o altre, son importants per nosaltres (i potser, ni així, fil per randa).

Perquè ho fem diferent amb les converses escrites? Hauríem de perdre la por a esborrar, a identificar la volatilitat d’alguns canals i identificar-los com una conversa fugissera. I, si alguna cosa ens interessa, fer l’esforç d’apuntar-ho en algun altre lloc, com fem amb la memòria.

Cal usar suports externs a la memòria, i tant: llibretes, ordinadors, mòvils. Un segon cervell. Però ha de ser un segon cervell, una segona memòria. No pot substituir la primera, la que ens conforma. O, al final, acabarem externalitzant (perquè ja només reaccionarem) també allò que ens fa únics: el nostre pensament.