La COP30 s’ha acabat, i deixa mal regust, pitjor de l’esperat.
S’han aconseguit coses, però vagues, voluntaristes, i sempre de futur. Res concret que permeti actuar ja, que aporti mecanismes nous, per millorar la situació actual del medi ambient, per resoldre les causes dels problemes actuals.
Era esperable no fer castells a l’aire, que no sortirien acords gaire concrets per limitar l’ús del combustibles fòssils (tan de bo!), però d’aqui a ni esmentar-los, hi ha un tros. La pinça i pressió que han estat fent els petro-estats, petrolieres (enviant milers de lobbistes) i el poc interès de governs escorats a dreta o molta-dreta ha donat un resultat de resolucions aigualides, per més que alguns governs i organitzacions hagin treballat de valent.
Qui no espera, però, és el planeta: quatre ecosistemes clau que mantenen el planeta estan fallant, i els indicadors clau climàtics estan desbocats, mentre la nostra societat gira, de nou, cap a les energies fòssils, entre interessos estatals i empresarials, amb l’excusa de la regionalització, la geopolítica i la estratègia. Que li donin a qui pateix, si uns quants en surten beneficiats. I que li donin a qui patirà.
Però, i a nivell local, què fem? Seguim encaparrats en no voler veure els senyals que tenim a prop: els estius més càlids, les boires de contaminació sobre les ciutats, les muntanyes sense neu i la terra més seca, les deixalles que no paren de créixer (heu passat prop d’algun abocador?), la pagesia que s’esvaeix mentre ens arriben taronges de Sud-àfrica o, ara (novembre!), melons i síndries del Brasil, les infrastructures com aeroports i ports, més carreteres i poc tren.
Potser que ens ho fem mirar, perquè també arribarà l’apocalipsi, les muntanyes pelades i la terra resseca. Potser que aprenem del que ja sabem de la història, que no serà la primera civilització en acabar per canvis climàtics (Harappa, els nabateus, o les cultures del Yucatán ja ho van patir).
I si, sembla lluitar contra gegants, sembla impossible… però cada acció compta, per petita que sigui.
Sempre sentim la frase aquella que hem de cuidar del món que heretem, i és certa. Ahir en vaig escoltar una que m’ha fet pensar molt:
No hem heretat aquest planeta dels nostre pares, si no que l’agafem en préstec dels nostres fills.
— Marco Krasser, Director general de Serveis Públics municipals a Wunsiedel, Alemanya, a un documental de Youtube de DW sobre transició energètica
Mireu-vos-ho com volgueu: perquè hem de cuidar el que ens han deixat, o perquè hem de deixar una herència millor als que venen darrere nostre (el que ara malmetem, els ho prenem).
Cada petita acció compta.