Sóc dels que pensa que a Europa, en general, estem molt més ben protegits en els nostres drets que no pas en d’altres llocs del món.
En l’àmbit digital, la GDPR suposa un pas endavant la protecció de la privacitat per part de les empreses en general i els gegants tecnològics en particular, una eina per pressionar-los i que no facin el que vulguin.
Tant és així, que Meta (Facebook, Whatsapp, Instagram) ja es planteja una versió de pagament a la Unió Europea perquè no podrà perfilar-nos tant com feia, en no poder ni recaptar ni usar les nostres dades com acostuma: la legislació no li permetrà el seu negoci extractiu indirecte (El Diario, The Guardian), i per tant ha de buscar els beneficis directes…
És la prova més clara de que nosaltres som el producte, que som venuts als anunciants en qualitat dels nostres “interessos”, ben ordenadets (entengui’s anunciants com empreses qualsevol, polítics, grups d’interès o qualsevulla altra cosa).
Arribem a un punt en què, veient tot això, ja no es tracta tant de saber moure’t en el sistema (o pensar que ho saps fer) i adaptar allò que deia Rushkoff de “Program or be programmed”, d’entendre i usar el sistema en el nostre benefici, adaptar-lo i adaptar-nos-hi.
Arriba un punt en què no pots canviar les regles del joc, perquè qui el fa no pensa en qui juga, si no en guanyar sempre ell. És un joc amb trampa.
Sembla que només quedaria la opció de no jugar-hi, fer cas al que deia en Joshua, l’ordinador de WarGames: “A strange game. The only winning move is not to play”.
Però estem massa ficats a la teranyina com per intentar sortir-ne, ara: caldrà refer les regles del joc mentre hi juguem.
