Fa uns dies deia que la dada no mata el relat: la dada, que és la informació objectiva i a partir de quina podem fer-nos una opinió, queda gairebé sempre per sota d’un relat, d’una visió subjectiva que s’identifica amb uns valors.
Hi ha una versió encara pitjor, o més preocupant, com li volguem dir: la dada no mata el relat, el modifica.
L’ús de les dades per legitimar el nostre relat, donant només una visió esbiaixada, citant només un subconjunt (el que interessa) de les dades, dóna encara més una falsa sensació de legitimitat.
L’ús de dades descontextualitzades, manllevades del conjunt i sense modificar, fa encara més potent un missatge fraudulent, donant-li una capa (falsa) d’objectivitat, de fets provats, d’això ha estat així.
Si a això hi afegim que cada vegada s’eliminen, es modifiquen a pitjor o es deixen d’usar els mecanismes de comprovació de les notícies (que ser-hi, hi són), i que hi ha mitjans suposadament informatius que no és que donin una visió particular, si no que directament falsegen els fets, i es fan servir d’altaveu i de justificació per particulars (amb més o menys pes mediàtic)… anem cap a una construcció de missatges i visions de la realitat interessades i molt perilloses.
No és res nou. El problema és la industrialització de la mentida, l’abast temporal i personalitzat de tota aquesta falsa informació, que fa que consumim sense pesar. Però el pòsit va quedant.