Al novembre vaig començar a usar Delta Chat, amb la intenció de deixar Telegram i Whatsapp, en un viatge cap a usar cada cop menys serveis extractius de dades (també li diuen xarxes socials).
Continuo amb Delta Chat i, hores d’ara, per mi el canvi és un èxit.
Ja fa molt que gairebé no uso Telegram (i el missatge de fa uns dies d’en Durov m’ha refermat més en la decisió), i m’hi mantinc per un únic grup, que està també en vies de migració.
De Whatsapp no n’he sortit, i no en sortiré, de moment, per l’ús de grups de feina o fins i tot algun ús comercial (reserves, reparacions), donat que s’ha convertit en un estandar de facto en la nostra societat. Diguem que és un ús secundari, escadusser, però necessari si no em vull complicar la vida (podria trucar per telèfon, per segons què, clar).
Per la resta, Delta Chat s’ha convertit en la meva aplicació de missatgeria principal. He migrat tots els meus contactes? No. Heus ací el truc: he aconseguit que em segueixin les persones amb les que més parlo, el meu nucli reduït, potent, les connexions vitals, si li voleu dir, amics i família.
I amb això, he descobert que el meu nucli és reduït, no son desenes o centenars de persones que tinc al whatsapp: son, ara per ara, menys de vint. Migrant aquest grup, la meva xarxa vital continua intacta.
El famós efecte xarxa, el FOMO, el no m’enteraré de res o quedaré desconnectat… s’ha esvaït. Potser sóc jo, que tinc un grup reduït, però constant. Potser és que realment, realment, no necessitem tanta connexió, tant estar arreu com ens pensem.
Hi ha un efecte xarxa, és clar. Però potser l’efecte xarxa és de qualitat, no de quantitat: si ens acompanya qui nosaltres considerem un nucli, el nostre grup, necessitem una comunicació constant amb tothom amb qui tenim possibilitat? Potser no. Potser fins i tot va bé per reduir el soroll comunicatiu que ens arriba d’arreu.